TORNAR

DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA SOBRE VALLIBONA

Carta PoblaVeins Vallibona 1396Població dels Pobles dels Ports a 1877Entitats Població Vallibona 1940Masos Vallibona 1860Mines Vallibona 1842Guerres Carlines

Patrimoni Etnològic: Sant Antoni AbadPatrimoni Natural: Territori i PaisatgePergamí Arxiu Vila-realProducció Fusta Vallibona SXVIII

Vallibona en CavanillesVallibona en MadozVallibona en MundinaVallibona en SarthouVallibona en CatalanaVallibona en EspasaVallibona en Valenciana

Vallibona Anuari 1890Vallibona Anuari 1894Vallibona Anuari 1922Vallibona Anuari 1923Vallibona Anuari 1924Vallibona Anuari 1925Vallibona Anuari 1929

Vallibona Anuari 1947Vallibona Anuari 1948La Pastora-El Maqui HermafroditaEtnotextosJosep Meseguer i CostaEscut Vallibona

ESCUT MUNICIPAL DE VALLIBONA

A l'Arxiu Històric Nacional (Codi de Referència: ES.28079.AHN/1.5.2.155.1.10.2//SIGIL-TINTA_CASTELLÓN,5,N.123) es troba un document de 26 de novembre 1876 on s'informa a petició del Governador Civil de la Província de Castelló del segells municipals emprats per l'Ajuntament de Vallibona, en ell apareixen els següents segells:

"El  anterior sello, que en su centro figura un esquirol, fue hecho por un pastor, llamado Manuel Segura Sebastiá en el año 1846, el cual es de madera llamado de boj, y el animal que figura en el mismo abunda mucho en el monte pinar y parece que esta sería la causa de su elección, para ponerlo en el timbre, siendo dado de baja por los años 1859 a 60"

 

"Los anteriores sellos que son los que actualmente están en uso, uno está destinado para la Alcaldía, y sus armas son las Españolas y monarquía coronadas; y el otro para el Ayuntamiento, figurando en él el mismo animal, que el anterior, no pudiendo dar más datos sobre si tuvo anteriormente algún otro sello, motivo a no poderse encontrar."

 

L'escut heràldic municipal és el senyal més antic i tradicional d'un poble.  La tradició popular amb les diferents époques històriques han fet que a Vallibona es represente per mitjà de diferents escuts i símbols, no normalitzats, ni oficials, ni correctes segons les normes de l'heràldica que caldrà regularitzar.

Caldria iniciar doncs un procés de normalització per aprovar o rehabilitar un escut oficial i si cal una bandera que representen i simbolitzen al nostre poble en tots els actes i rermarcar així la personalitat de Vallibona.

A continuació tot un retall d'exemples de mal ús de l'heràldica municipal a Vallibona, que justifiquen l'aprovació d'un escut oficial:

Escut emprat en Llibre de Festes

Escut amb esquirol que apareix als retols dels carrers i als Llibres de Festes

Escut híbrid amb esquirol que apareix a la placa ceràmica del carrer Pla

Escut amb esquirol que apareix a segell municiapal

FONTS HISTÒRIQUES ON APAREIX L'ESCUT DE VALLIBONA

Al llarg dels segles Vallibona ha estat representada per diferents escuts i símbols com testimonien diferents referències heràldiques:

S. XIII-S.XVI

Escut presentat per Centre de Documentació Històrica del Maestrat, xerrada organitzada per Amics de Vallibona. Agost 2001

 http://www.vallibona.net/alfarje.htm

"El Centro de Documentación Histórica del Maestrat (C.I.D.) ha encendido la luz de alarma hacia este "tesoro" y ha pedido que desde la administración se haga algo por salvaguardar este valioso retazo de la historia y lleve a cabo los oportunos estudios para averiguar la procedencia y significado de cada escudo. El presidente Alfred Gómez y el secretario Josep Antoni Gómez del CID estuvieron en Vallibona para hacer ver a los vallibonenses que guardan en su iglesia un gran valor que puede acabar perdiéndose. En una conferencia durante las fiestas mayores de agosto del 2001... Hay escudos difíciles de descifrar, pero otros son fácilmente identificables, como dos que se refieren a Vallibona."

Detall de l'escut que apareix a la sostrada medieval de l'església de Vallibona

Sostrada Medieval

 

-La Memòria daurada, obradors de Morella, s.XIII-SVI (Catálogo de la exposición), Valencia, Fundación Blasco de Alagón, 2003, pp. 72-76, La iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción de Vallibona.

A la pág. 76 diu

".....Respecto a la heráldica hemos identificado hasta dieciocho escudos diferentes. hay alguno fácilmente identificable como es el de la población (en la parte inferior dos montes cultivados en medio de los cuales se ve un valle espacioso y en la superior un escudete con las barras de Aragón..."

 

Detall escut amb esquirol Creu Procesonal Menor de Vallibona

MILIAN BOIX, Manuel, Exposición Morellana de Arte, en HOMENAJE a Mosén Milian, Castelló, Diputació, 1987 pp. 179-180

Cruz de Vallibona (....)
Arbol inferior. Escudo losangeado de la villa: un esquirol en campo de plata. No queda resto del vitrificado, más el burilado acusa las plaquetas fueron esmaltadas...

MEMÒRIA daurada, La; obradors de Morella S.XIII-XVI, (Catálogo de la Exposición), Valencia, Fundación Blasco de Alagón, 2003, pp. 430-431

CRUZ PROCESIONAL MAYOR

Cruz latina de perfil flordeliseado con expansiones tetralobuladas en los brazos.... , se encuentra dentro de la tradición del taller morellano, siguienda las pautas características de mitad del siglo XV....

... En el reverso, siguiendo el mismo orden: el Dios padre en actitud de bendecir, el toro LUC, la Virgen y San Juan dolientes y
escudo en losange con una ardilla en posición vertical.

Detall escut amb esquirol Creu Procesonal Major de Vallibona

 

-MEMÒRIA daurada, obradors de Morella, s. XIII-XVI (Catálogo de la exposición), València, Fundación Blasco de Alagón, 2003, pp. 256-257.

"El anverso y reverso de las lises inferiores muestran escudos, el primero trae cuartelado 1 y 4 cruz de Montesa, 2 y 3 una torre almenada de piedra; el segundo trae un valle con tres arboles sobre campo de plata. La herádlica indica que el comitente, relacionado con la orden de Montesa, donó la cruz a la villa de Vallibona"

-Homenaje a Mosén Milián,Castelló, Diputació, 1987, pág. 230

"En la lis inferior losange con escudo heráldico, representando la figura huerto cercado por pared, forando un exágono, dentro del cual se elevan tres árboles copudos, de tronco recto a una misma línea, y entre el mayor de la derecha y el central, más adentrado,otro pequeño,tapizando el suelo hierba sin hojas."


S.XIX

- MADOZ, Pascual: Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones en Ultramar, Pascual Madoz, Madrid, 1845-1850,

Es pobl. antigua: ganada á moros, en tiempo del rey Don Jaime el Conquistador, quedó desierta, y fue repoblada por D. Blasco de Alagon, que en 1271 estableció en ella cristianos viejos. Su escudo de armas ostenta, en la parte inferior, dos montes cultivados, de los cuales se ve un valle espacioso; y en la superior un escudete con las barras de Aragón.

- MUNDINA MILALLAVE, Bernardo, Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Castellón, Imprenta y Librería de Rovira y Hermanos, 1873, pág. 603.

ESCUDO DE ARMAS: Su escudo tiene en la parte inferior dos montes poblados de árboles, en medio de los cuales se ve un valle espacioso, y en su parte superior un escudete con las barras de Aragón.

S.XX

-SARTHOU CARRERES, Carlos: Geografía general del Reino de Valencia, provincia de Castellón; Barcelona, Alberto Martín, 1913
 


ESCUDO DE ARMAS: Ha ido variando. Unas veces fue una ardilla en actitud de saltar dentro de una corona de laurel. Otras consistió en dos montes separados y poblados de bosque, viéndose en el fondo un valle, y completando el conjunto un pequeño escudo con las barras reales de Aragón en la punta superior del celaje.

- SANCHIS GUARNER, Manuel: Pobles valencians parlen els uns dels altres, Els, sector septentrional. Castelló; Fundació Caixa Castelló, 1992

A Albocàsser tots són llops,

los de Catí, gent de tro,

los d'Ares són borrasqueros

i a Vallibona esquirols,

                                                             a Albocàsser

 

PROCES D'APROVACIÓ

El Decret 116/1994, de 21 de juny, del Govern Valencià, pel qual es regulen els símbols, tractaments i honors de les entitats locals de la Comunitat Valenciana, estableix els tràmits  que cal seguir, amb l'assesorament del Consell Tècnic Heràldic.

ESBORRANY DEL POSSIBLE ESCUT DE VALLIBONA


 

 

VALLIBONA PER BALASC D'ALAGÓ EN NOVEMBRE DE 1233

1233, novembre

Balasc d'Alagó, senyor de Morella, dóna carta pobla a Vidal de Sogues, Benet de Bearn i d'altres per a poblar Vallibona, al terme de Morella.

[A]  Pergamí original perdut.

B. Còpia manuscrita de Mn. Melchor Boix, segle XX.

Edicions

a. BOIX, MOSSEN MELCHOR: "Carta puebla de Vallibona por Blasco de Alagón en noviembre de 1233", B.S.C.C., t. XIII, (1932), pp. 293-4.

b. PEREZ FUERTES, P: Reconquista de Morella y el Maestrazgo, Castelló, 1985, pp. 183-184.

TEXT

Notum sit omnibus vel cunctis quod ego Blaschius de Alagone, per me et omnes meos successores, cum presenti scriptura perpetuo valitura, dono vobis Vidal de Sogues et Benedet de Bearn et vicinis populatoribus qui popularunt in Vallibona, ut dictam Vallibonam habeatis integre cum omnibus suis terminis sive pertinentibus, scilicet, sicut atalla illa valle del Teixo en avisso, et vadit ferire in illa serra de Castell de Cabres, et la serra avisso quosque ferit sicut aque vertuntur usque ad covam de Biel, et de Peña de Biel sicut aque vertuntur versus Vallibonam transusque profundum de Vallibona, et vadit ferire in illa serra de Turmell, puachol intus stando, et reddit per illam serram et vadit ferire ad illam balsam de Viencillo, dictam balsam intus stando, et vadit ad illa Talariam altam et reddit per illum barracum asuso et vadit ferire ad illum rivum ut ferit illa vallis del Teixo. Sicut dicte afrontationes includunt et dividunt dictam Vallibonam, sic dono vobis ad populandum cum aquis et rivis, et pasturis, venatibus, lignis et montibus, et cum omnibus melioramentis que ibi nos et successores nostri favere potuerint. Itta quod, populetis ibi ad bonos usos de Cesarauguste, sicut populatores de Morella sunt populati, et non teneamini vos et successores vestri, nobis et nostris successoribus alia servitia debita facere unquam nisi eo modo quo homines de Morella faciunt senyori, salvis directis nostris et fidelitate nostra et nostrorum successorum; et ut hec omnia firmiter permaneant et non possint in posterum revocari, facimus vobis cartam istam sigili nostri munimine firmatam.

Facta charta in mense novembris sub era millessima ducentessima septuagessima prima.

Bartaholomeus, scriptor domini Blaschi de Alagone, mandato ipsius hanc chartam scripsit et sigillum aposuit et hoc sig+num fecit. Testes huius rei sunt Pere de Valimanya, alcaydus de Morella, Fortunius Garcés de Mores, Michael de Lyson, B. D. Asicii, Bernardus Rey, Ionnnes de Donarama.

-Traducció al castellà segons el llibre La Comarca dels Ports, pàg. 329:

"Sea de todos conocido que yo, Blasco de Alagón, por mí y por mis sucesores con la presente escritura valedera a perpetuidad, os concedo a vosotros, Vidal de Sogues y Benedet de Bearn, y a los vecinos pobladores que poblaron Vallibona, que poseáis dicha Vallibona íntegramente con todos sus términos o pertenencias, a saber, desde la Atalaia alta en el valle del Teixó hasta la parte más baja y va a tocar a la sierra de Castell de Cabres y hasta donde toca en lo más bajo la sierra, así como vierten las aguas, hasta la cueva de Biel; y desde la Peña de Biel, así como vierten las aguas hacia Vallibona y el barranco profundo de Vallibona, y va a tocar a la sierra de Turmell, quedando dentro Pauchol, y vuelve por aquella sierra y va a tocar a la Balsa de Viencillo, quedando también dentro del término dicha balsa, y va hasta aquella Atalaia alta y vuelve por aquel barranco abajo y va a tocar hasta el río como lo toca el valle del Teixó. Así como estas afrontaciones incluyen y dividen dicha Vallibona, así os lo doy para poblar con las aguas, ríos, pastos, caza, leñas, y montes y con todos los amejoramientos que allí nosotros y nuestros sucesores hayamos podido hacer, de manera que pobléis allí según los usos y costumbres de Zaragoza, de la misma manera que han sido poblados los pobladores de Morella. Y concedemos que vosotros y vuestros sucesores no estéis obligados a prestar nunca a nosotros y a nuestros sucesores los servicios debidos sino de aquella misma manera en que los prestan los hombres de Morella a su señor, quedando siempre salvaguardados nuestros derechos y la fidelidad a nosotros y a nuestros sucesores. Y a fin de que todas estas cosas permanezcan firmemente y no puedan ser revocadas en adelante, os hacemos esta carta confirmada con la fuerza y protección de nuestro sello. Carta hecha en el mes de noviembre, 1271 de la Era.

Bartolomé, escribano del señor D. Blasco de Alagón, por mandato suyo ha escrito esta carta, ha puesto en ella el sello y ha hecho esta señal.

Han sido testigos de este asunto Pere de Valimanya, Alcaide de Morella, Fortunio Garcés de Mores, Miguel de la Font (de Lyson?), B.D. Aciscle (á) Bernardo Rey, Juan de Donarama"

 

FONT: GUINOT, RODRÍGUEZ, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, València, Generalitat, Direcció de Relacions Institucionals i Informatives, 1991, pp. 99-100.

VEINS VALLIBONA AL 1396

DOCUMENT N. 25

VEÏNS DE VALLIBONA (Els Ports)

(Llista completa)

1396

Font: Morabatí de 1396 A.C.A., M. Racional, n. 2405, f. 57 v.-61 v.

AGUILÓ, AGUILLO, Guiamó.

ALEGRE, ALLEGRE, Guiamó, de la vila

ALEGRE, ALLEGRE, Guiamó, del mas.

ALEGRE, ALLEGRE, Ramón.

BALAGUER, Francesch, fill d'en Domingo.

BALAGUER, Francesch, Matheu major.

BANANYLL, Bernat.

BENET, Lorenç.

BENET, Pere, el cardador.

BERNAT, Anthoni.

BERNAT, Johan

BERNAT, Pericó.

BIERN, Bonet de, fill d'en Arnau

BONET, Bertolí.

BONET DE MONLOBAR, Pere.

BRUSCA, BRUSCHA, Bertomeu de.

CANALS, Arnau, arquejador.

CANALS, Domingo.

CANALS, Francesch.

CAPAFONTS, CAPOFONTS, Domingo.

CAPDEVILA, CAPDEVILLA, Johan de.

CARDONA, Arnau.

CARDONA, Bertolí.

CARDONA, Domingo.

CARDONA, Doming, àlies Fuster.

CARDONA, Guiamó.

CASALDUCH, Nadal.

CASALDUCH, Pere, llaurador.

CASALDUCH, Pere, teixidor.

CASTELLÓ, Jacme.

CASTELLOT, Miquel.

CERDÀ, Bernat.

CERDÀ, Bertolí.

CERDÀ, Domingo, àlies Vives.

CERDÀ, Guiamó.

CERDÀ, Jachme.

CUBELLS, na.

DAUDER, DAUDÉ, Arnau.

ESCRIVÀ, SCRIVÀ, Sanxo.

EIXIMENO, EXEMENO, Domingo.

FABRA, Martí.

FENOLL, FONOLL, Guiamó.

FENOLLOSA, FONOLLOSA, Arnau, major.

FENOLOSA, FONOLLOSA, Arnau, menor.

FENOLLOSA, FONOLOSA, Domingo, del bosc.

FENOLLOSA, FONOLLOSA, Guiamó, fill d'en Guiamó.

FENOLLOSA, FONOLLOSA, Pascual.

FERRANDIS, FERÀNDIÇ, Domingo.

FERRERO, Domingo, fuster.

FERRERO, Johan, major.

FERRERO, Johan, teixidor.

FOLQUER, Pere.

FORNER, Jacme.

FRANCESCH, Domingo, i na Dominga.

FUSTER, Miquell.

GALÍ, GUALÍ, Pere.

GALINA, GUALINA, Pere.

GANSER, GUANSER, Arnau, i na Francescha.

GARGALLO, Domingo.

GARGALLO, Guiamó.

GASCÓ, GUASCHO, Pere.

GATIFER, GUATISER, Pere.

GIL, GILL, Bertomeu.

GIL, GILL, Jachme.

GIL, GILL, Pere.

GILBERT, Arnau.

GILBERT, Pere.

GILBERTA, na Francescha.

GUAITA, GUAYTA, Domingo.

Guiamona, na, costurera.

GUILLEM, Antoni.

GUIMERÀ, Berenguer.

GUIMERÀ, Bertomeu.

GUIMERÀ, Jachme.

GUIMERÀ, Pere, i na Marieta.

GUIMERÀ, Pere, fill d'en Pere.

GUIMERÀ, Pere, llaurador.

HUC, HUCH, Berenguer.

JOAN, JOHAN, Anthoni.

LECINA, LOÇINA, Bertomeu.

LECINA, LOÇINA, Garcia.

LECINA, LOÇINA, Nicolau.

LECINA, LOÇINA, Pere.

LIMINYANA, Miquel.

LIMINYANA, Pere.

LINYÀ, Bertomeu

LINYÀ, Pere, notari.

LINYEROLA, LINEROLA, Domingo.

LLEONART, LAUNART, Francesch.

LLEONART, LAUNART, Guiamó.

LLORAÇ, LORACH, Guiamó, i na Jachmeta.

MARINER, Arnau.

MARTÍ, Jachme.

MARTÍ, Pere.

MAS, Anthoni.

MANYES, Domingo.

MENYÀS, Bertomeu.

MESTRA, MAESTRA, na.

MUERA, Andreu.

MUERA, Arnau.

MURET, Jachme.

NICOLAU, Francesch.

PANÇANO, Domingo.

PANÇANO, Guiamó.

PASQUAL, PASCUAL, Bertomeu.

PASQUAL, PASCUAL, Johan.

PERNILL, PERNYLL, Pere.

PLANELL, Domingo.

PORNA, Pere.

PRADES, Bernat.

PRADES, Domingo.

PRADES, Guiamó, major.

PRADES, Guiamó, fill d'en Bernat.

PRADES, Miquell.

PRADES, Ramon.

PRADES, Simó.

PUNYET, Domingo.

PUNYET, Guiamó.

QUEROL, QUEROLL, Arnau.

QUEROL, QUEROLL, Arnau, llaurador.

QUEROL, QUEROLL, Bertomeu.

QUEROL, QUEROLL, Domingo.

QUEROL, QUEROLL, Miquell.

QUEROL, QUEROLL, Pere, fuster.

QUEROL, QUEROLL, Pere, del mas.

QUEROL, QUEROLL, Ramon, i na Mèlia.

QUEROL, QUEROLL, Simó.

QUEROL DE SOLDEVILA, QUEROLL, Ramon.

QUINTO, Guiamó.

REDON, Bernat.

REDON, Domingo.

REDON, Domingo, menor.

REDON, Pere.

ROIG, ROYG, Berenguer.

ROIG, ROYG, Pere.

RUNA, Arnau.

RUNA, Pere, major.

RUNA, Pere, menor.

SABATER, ÇABATER,  Bernat.

SALA, SALLA, Domingo.

SALA, Guiamó, i na Mèlia.

SANÇ, Arnau.

SANÇ, Bernat,

SANÇ, Domingo.

SANÇ, Guiamó.

SANÇ, Jachme.

SANXO, Johan.

SANXO, Johan.

SAVIT, ÇAVIT, Apariçi.

SAVIT, ÇAVIT, Pere, de la vila.

SAVIT,ÇAVIT, Pere, del mas.

SEGARRA, SEGUARA, Pere.

SEGARRA, SEGUARA, Pere, menor.

SERRA, Domingo.

SERRA, Pere, muller na Pascuala.

SERRA,  Pere, àlies Pastor.

SÍGOLS, Ramon.

SOGUES, Guiamó.

SOGUES, Pere.

TALLADA, TALADA, Domingo.

TENA, Domingo.

TENA. Pere.

TORRES, Arnau.

TORRES, Bertomeu.

TORRES, Guiamó, fill d'en Guiamó.

TORRES, Guiamó, fill d'en Pere.

TUDELA, TUDELLA, Aparici.

TUDELA, TUDELLA, Domingo, i n'Aligsén.

TUDELA, TUDELLA, Pere.

TUDELA, TUDELLA, Ramon

URGELL, Domingo.

VALIMANYA, VALLIMANYA, Bernat.

VALIMANYA, VALLIMANYA, Jachme.

VIDAL, Bertolí.

VIDAL, Guiamó.

VILALTA, Bertomeu.

VILALTA, Domingo, notari.

VILALTA, Domingo, carnisser.

VILALTA, Pere.

VIVES, Domingo.

 

FONT:

GUINOT, Enric: Els fundadors del Regne de València, repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval; València, Tres i Quatre, 1999 (Biblioteca d'estudis i investigacions nº 40), pp. 183-185.

 

Molelo nº 1

ESTADÍSTICA DE ENTIDADES DE POBLACIÓN Y SUS EDIFICACIONES.

PROVINCIA DE CASTELLÓN

Ayuntamiento de Vallibona.                                                                      Hoja nº 1

 

Superficie territorial del término municipal: 7.226 Hect. Areas 03 Ctras....

Parroquia, Hermandad, Cuadrilla, Diputación, (de haber)

Entidades de población

Categoria

Distancia en metros

 a la Capital del

 Ayuntamiento.

  Aloyes (Les)

Archiles (Les)

Borcha (La)

Capdebarranch

Caseta (La)

Clapisa (La)

Cocons (Els)

Corral del Riu

Costa Riu

Costa (La)

Choquera (La)

Choquereta (La)

Dogues (Les)

Escala (La)

Ferré Abajo (El)

Ferré Arriba (El)

Ferreres (Les)

Gatellera (La)

Grau (El)

Llosa (La)

Mas de Entena

Masia de Aloy

Masia de Allepuz

Masia de Boix

Masia de Capdeumbria

Masia de Cardona

Masia de Emblanch

Masia de Esteve

Masia de Fonollosa

Masia de Hostlás

Masia de la Font

Masia del Bort

Masia del Bosch

Masia del Clot

Masia de les Pruneres

Masia dels Corrals

Masia del Tosal

Masia de March

Masia de Marquet

Masia de Marta

Masia de Miguel

Masia de Prades

Masia de Querol

Masia de Querolet

Masia de Segura

Masia Sistellé

Masia Susana

Masia de Vallsantágueda

Masia Font de Entena

Mas Nou de Abajo

Mas Nou de Cardona

Moles (Les)

Molinet (El)

Molino de la Torre

Molino del Batá

Pallisa (La)

Saleres (Les)

Santa Agueda

Santo Domingo

Sires (Els)

Solana (La)

Teuleria (La)

Torreta (La)

Tosalet (El)

Vallibona

Vives (Les)

Caserio

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

id

Molino harinero

id

id

id

Ermita y casa

Ermita y casa

id

id

id

id

id

Villa

Caserio

5.000

5.000

10.000

5.000

5.000

6.000

6.100

8.100

4.100

5.000

10.000

10.000

4.500

2.000

4.000

4.000

14.000

4.000

2.000

7.000

6.000

4.000

6.500

8.000

4.000

6.000

1.800

8.000

8.000

12.000

12.000

5.000

10.000

5.000

13.000

10.000

6.000

10.000

5.000

8.000

8.000

8.000

4.000

3.900

8.100

4.100

4.000

4.000

6.000

5.550

7.500

3.000

5.000

2.000

4.000

6.500

8.100

8.000

8.000

10.000

4.000

8.200

2.000

6.200

------

11.100

  Vallibona 4 marzo 1940

 

El Alcalde                            El Secretario

   Firmado: Matías Ortí                       Firma ilegible

 

Aprobado

El Jefe provincial de Estadística

Firmado: Ramón Roig

 

ESTADISTIQUES DE POBLACIÓ DELS POBLES DE LA COMARCA DELS PORTS AL 1877

Estado que espresa el aumento ó descenso de población que han tenido los términos municipales de esta provincia, desde el censo de 1860 hasta el de 1877, y el número de órden que corresponde á cada uno de éstos clasificados segun el mayor número de habitantes y la mayor alza.

Términos

Municipales.

POBLACION

de

hecho

 según el

censo de

 1877

 

 

 

Aumento ó descenso de la    poblacion

     

 

ALZA.

 

BAJA
ABSOLUTA RELATIVA ABSOLUTA RELATIVA
 

NÚMERO DE ÓRDEN

 

 

segun el mayor nú-

mero de habitantes

obtenido en el censo

segun el

mayor

aumento

DE

 1860

DE

 1877

ABSO-

LUTO

RELA-

TIVO

Albocácer 2.862 437 18 " " 118 120 85 68
Ares del Maestre 1.884 186 11 " " 49 46 30 49
Ballestar 412 44 12 " " 132 127 75 42
Bel 179 36 25 " " 140 140 81 9
Benafigos 674 109 19 " " 109 103 51 23
Benasal 2.741 150 5,8 " " 26 26 37 67
Bojar 549 185 51 " " 133 114 31 1
Cálig 3.426 " " 332 8,8 15 18 138 125
Canet lo Roig 1.878 152 8,8 " " 48 47 36 60
Castell de Cabres 410 37 9,9 " " 129 128 80 55
Castellfort 1.641 306 22 " " 59 54 18 13
Castellón de la Plana 23.393 16,5 " " 1 1 1 32
Catí 2.084 193 10 " " 43 40 29 52
Cinctorres 1.926 396 26 " " 53 45 16 7
Corachar 202 35 21 " " 139 139 82 17
Chert 2.434 145 6,3 " " 32 33 40 65
Chiva de Morella 632 21 3,4 " " 106 107 89 83
Forcall 1.953 " " 19 1 39 43 107 104
Fredes 156 18 13 " " 141 141 90 38
Herbés 720 11 1,6 " " 99 100 94 93
Mata (La) 782 " " 4 0,5 91 95 101 101
Morella 7.190 627 9,6 " " 8 8 7 58
Olocáu 538 " " 11 2 112 118 104 110
Ortells 726 44 6,5 " " 100 99 76 64
Palánques 392 15 4,0 " " 128 132 92 79
Portell 991 50 5,3 " " 84 79 69 72
Puebla de Benifasar 640 143 29 " " 116 106 41 6
Rosell 2.200 69 3,2 " " 34 38 64 84
San Mateo 3.708 441 13 " " 18 14 12 35
Todolella 669 115 21 " " 111 104 48 18
Traiguera 2.857 139 5,1 " " 24 22 43 73
VALLIBONA 1.475 158 12 " " 61 57 34 40
Villores 544 141 35 " " 125 116 42 3
Vinaroz 9.528 " " 113 1,2 3 4 127 105
Zorita 1.393 209 18 " " 68 60 28 26

NOTA: Hem copiat les dades d'altres pobles propers per tal de fer més completa la tabla.

FONT: Memoria de la Junta Provincial del Censo de Población de Castellón; Castellón, s.n. [Imprenta de la viuda de Perales], 1879

MASOS DE VALLIBONA EN 1860

AYUNTAMIENTOS.

VALLIBONA,

(1.317 habitantes)

SU CLASE

Su distan-

cia de la

capital

del Ayun-

tamiento

--

KILÓME-

TROS.

 

EDIFICIOS, VIVIENDAS,

ALBERGUES, ETC.

Segun que están:

    HABITADOS

EDIFICIOS,

segun que son:

 

ALBERGUES, 

ó sea barracas, cuevas, chozas, etc....

 

 

TOTAL

de edificios,

viviendas,

albergues,

etc.

 

POBLACIONES,

GRUPOS, EDIFICIOS, VIVIENDAS, ALBERGUES, ETC.

Constante-

mente

Tempor-

ral-

mente

Inhabitados de

un

piso

de

dos

pisos

de

tres

pisos

de

mas 

de

tres

pisos

Barraca de Chinebral Albergue de labradores 2,7 " " 1 " " " " 1 1
Canal de Llepús Masía (casa de labranza) 6,4 1 " " " " 1 " " 1
Caseta de la Costa Casita de labranza 4,1 " " 1 " " 1 " " 1
Casetas de labradores (a) Albergues " " " 9 " " " " 9 9
Font (La) Masía (casas de labranza) 10,1 1 " 1 " 2 " " " 2
Hostalás (El) Masía (casas de labranza) 11,1 1 " 1 1 1 " " " 2
Masía de Aloy Casa de labranza 3,7 1 " " " 1 " " " 1
Masía de Archíles Casa de labranza 5,5 1 " 1 1 1 1 " " 2
Masía de Carceller Casas de labranza 6,4 1 " 1 " 2 " " " 2
Masía de Cardona Casa de labranza 5,5 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía de Esteve Casa de labranza 10,1 1 " " " 1 " " " 1
Masía de Fenollosa Casa de labranza 6,4 1 " 2 " 1 " " 2 3
Masía de la Borcha Casa de labranza 11,1 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía de la Caseta Casa de labranza 3,7 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía de la Cova de les Cabres Casa de labranza 7,4

"

1 " " 1 " " " 1
Masía del Batan Casas de labranza 3,7 1 " 2 1 2 " " " 3
Masía de les Dógues Casa de labranza 3,7 1 " " " 1 " " " 1
Masía de les Ferréres Casa de labranza 11,1 1 " " " 1 " " " 1
Masía de les Móles Casas de labranza 2,7 1 " 2 " 2 " " 1 3
Masía de les Pruneres Casas de labranza 11,1 1 " 1 1 1 " " " 2
Masía de les Víves Casas de labranza 11,1 2 " 2 " 2 " " 2 4
Masía del Ferrer Casa de labranza 3,7 1 " " " 1 " " " 1
Masía del Gráu Casa de labranza 0,9 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía del Molinet Casa de labranza 4,6 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía del Sirés Casa de labranza 11,1 1 " " " " 1 " " 1
Masía del Tosal Casas de labranza 5,5 1 " 1 1 1 " " " 2
Masía del Tosalet Casas de labranza 6,4 1 " 2 1 1 " " 1 3
Masía de Llepús Casa de labranza 7,4 1 " 1 " " 1 " 1 2
Masía de Malivern Casa de labranza 7,4 " 1 " " 1 " " " 1
Masía de March Casa de labranza 7,4 1 " " " 1 " " " 1
Masía de Marguet Casa de labranza 3,7 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía de Marta Casas de labranza 4,6 1 " 1 1 1 " " " 2
Masía Demblanch Casa de labranza 0,9 1 " " " 1 " " " 1
Masía de Miguel Casas de labranza 7,4 1 " 1 " 2 " " " 2
Masía de Moletes Casa de labranza 3,7 1 " " " 1 " " " 1
Masía de Prádes Casa de labranza 7,4 1 " 1 " 1 " " 1 2
Masía de Querol Casas de labranza 1,8 1 " 1 1 1 " " " 2
Masía de Querolet Casa de labranza 1,8 1 " " " " 1 " " 1
Masía de Sánchez Casa de labranza 3,7 1 " " " 1 " " " 1
Masía de Segura Casa de labranza 7,4 1 " " " 1 " " " 1
Masías de Cap de Umbría Casas de labranza 3,7 2 1 " " 3 " " " 3
Masías de Davall Santa Agueda Casas de labranza 2,7 1 " 1 1 1 " " " 2
Masías de la Clapisa Casas de labranza 3,7 1 " 3 " 2 " " 2 4
Masías de la Cola Casas de labranza 1,8 2 " 1 " 1 1 " 1 3
Masías de la Costa Casas de labranza 6,6 1 " 3 1 3 " " " 1
Masías de la Choquera Casas de labranza 11,1 1 " 2 " 2 " " 1 3
Masías de la Escala Casas de labranza 1,8 2 " 2 2 2 " " " 4
Masías de la Gatellera Casas de labranza 2,7 2 " 1 1 2 " " " 3
Masías de la Llosa Casas de labranza 3,7 " 3 " " 3 " " " 3
Masías del Bosch Casas de labranza 7,4 3 " 5 3 4 " " 1 8
Masía dels Cocons Casas de labranza 7,4 1 " 2 1 2 " " " 3
Masías del Corrals Casas de labranza 9,2 1 " 2 " 3 " " " 3
Masas-Dentena Casas de labranza 5,5 2 " 1 2 1 " " " 3
Masnóu (El) Casa de labranza 5,5 1 " " " 1 " " " 1
Masróig (El) Casa de labranza 8,3 " 1 " " 1 " " " 1
Molinet (El) Molino harinero 5 " " 1 1 " " " " 1
Molino de la Torre Molino harinero y casas 1,8 1 " 3 1 2 1 " " 4
Molino del Cup Molino harinero 0,9 " " 1 1 " " " " 1
Molino del Pont Molino harinero 2,3 " " 1 1 " " " " 1
Pajares (a) Casas-pajares

"

" " 9 4 5 " " " 9
Parideras de ganados (b) Chozas y corrales

"

" 8 " " " " " 8 8
Santa Águeda Ermita 5,5 " " 1 " 1 " " " 1
Santo Domingo Ermitório 7,4 1 " 1 1 " 1 " " 2
Solana (La) Masía (casa de labranza) 3,7 1 " 1 " 2 " " " 2
Solaneta (La) Masía (casa de labranza) 5,5 1 " " " 1 " " " 1
Tejar de Prádes Fábrica de tejas 8,3 " 1 " " 1 " " " 1
Torre (La) Fortificación arruinada 1,8 " " 1 " " 1 " " 1
Torreta (La) Casas de labranza 1,8 2 " 2 1 " 2 " 1 4
Vallibana Albergue de labradores 0,4 " " 1 1 " " " " 1
Vallibona Villa

"

206 " 15 12 88 114 7 " 221
      268 16 98 42 170 125 7 38 382

(a) Estas casetas están diseminadas por el término jurisdiccional; distando de la cabeza del distrito 4.625 metros la mas próxima, y 12.950 la mas remota.

(a) Estos pajares están diseminados por el término jurisdiccional; distando de la cabeza del distrito 925 metros el mas próximo, y 11.100 el mas remoto.

(b) Estas parideras están diseminadas por el término jurisdiccional; distando de la cabeza del distrito 1.850 metros la mas próxima y 11.100 el mas remoto.

(c) Estas casetas están diseminadas por el término jurisdiccional; distando de la cabeza del distrito 925 metros la mas próxima, y 7.350 metros la mas remota.

FONT:

Nomenclator de la Provincia de Castellón de la Plana, (s.l.), (s.n.), 1860?, pp. 66-67.

Arxiu Municipal de Castelló de la Plana

MINES A VALLIBONA 1842

 NOTA  de las minas que han sido abandonadas por los mismos interesados, en cuyo favor fueron registradas ó denunciadas.

Nombre de las minas

Clase de metal

Término

Partida

 Nombres de los interesados

La Isabel

Hierro

Vallibona

Dels Singles.

D. Rafael Estellér.

La Costosa

Hierro Vallibona Dels Sires Jaime Pertegaz.
La Fortuna Carbón de piedra. Vallibona Del Barranco del Azut D. Miguel Querol.
Felicidad Hierro. Vallibona Del Barranco del Azut. D. Rafael Esteller.

FONT: Boletín Oficial de la Provincia de Castellón nº 2, 7 de enero de 1842.

Relación de las minas han sido abandonadas por manifestación hecha por los mismos interesados ante este Gobierno político.

Nombre de las minas

Clase de metal

Término

Partida

 Nombres de los interesados

La Fortuna Carbon de piedra. Vallibona Del Barranco del Azut. D. Miguel Querol
Solita Hierro Vallibona Dels Sires. Salvador Cid.
Felicidad Hierro Vallibona Del Barranco del Azut. D. Rafael Esteller.
La Costosa Hierro Vallibona Dels Sires Jaime Pertegaz.
La Isabel Hierro Vallibona Dels Singles. D. Rafael Esteller.

Castellón 19 de Febrero de 1842. Salvador Enguídanos.

FONT: Boletín Oficial de la Provincia de Castellón nº 15, 22 de febrero de 1842.

Patrimoni etnològic: Sant Antoni Abad

SANT ANTONI ABAD

Les feines agrícoles es distribueixen segons un calendari que s’ajusta a les estacions climatològiques. Al mateix temps una sèrie de pràctiques rituals les complementen i els aporten un simbolisme transcendent. Els rituals de benedicció s’iniciaven el 17 de gener i acabaven la primera desena de maig amb la festivitat de sant Gregori. El cicle s’obre amb la benedicció dels animals domèstics i de l’empresa agrària familiar. Sant Antoni és l’intermediari sagrat al qual es recorre per a demanar la protecció.

Entre 1276 i 1388 degué difondre´s la devoció a sant Antoni per les nostres comarques perquè en 1388 Joan I atorgà els estatuts de les confraries dels llogarets de Morella, la qual cosa ens permet suposar que amb anterioritat s’hi havia creat el clima propici per a la demanda del reconeixement i l’aprovació reial. A l’Arxiu de Cinctorres es conserva una còpia dels estatuts de la “Cofradia Laycal de la Verge Maria, sant Joan Evangelista i sant Antoni Abat” que Joan I, rei d’Aragó, concedí per reial privilegi a la vila de Castellfort el 10 de juny de 1388. Són els mateixos estatuts que van aprovar les confraries de Cinctorres, Forcall, Portell, Vilafranca, Catí, Vallibona i els llogarets de Morella.

Per a apropar-nos a la festa de sant Antoni a Vallibona, res millor que fer-ho mitjançant la descripció que d’ella fa el Pare Mundina l’any 1873:

“Els habitants de Vallibona són pacífics i treballadors; la major part porten socs i pugen per les muntanyes amb la lleugeresa d’una cabra. Entre els seus costums religiosos es digne de particular menció el que es celebra en la nit de sant Antoni Abat: un home, muntant d’alt d’un mul, i vestit d’hàbit amb la caputxa ficada i una creueta a la ma, representant a sant Antoni; una multitud nombrosa d’homes vestits de dimonis, amb tratges molt estranys, persegueixen al sant, armats amb pals, sables i llances, donant una o dues voltes per tots els carrers de la població, movent un soroll infernal amb els seus crits i corregudes; després dirigeixen el sant cap a les afores del poble, trepant amb el seu mul per aquelles costes amb la lleugeresa d’un cérvol, i allí, en mig d’una extensa era de trillar el blat, tenen formada prèviament una espècie de cabana coberta de llenya de malea, amb deu o dotze carregues d’aquest combustible, formant una piràmide. I tot el poble i un crescut nombre de forasters que acudeixen a la funció, es troben agrupats al voltant de l’era, esperant l’arribada del sant i els seus perseguidors. Quan arriba el sant prop d’aquesta era fugint dels dimonis que el persegueixen, es baixa del mul, i per una estreta obertura deixada a l’efecte, s’amaga baix d’aquella colosal pila de llenya; al moment el cerquen els dimonis donant crits i salts d’alegria, i traent tots la seua corresponent torxa, prenen foc per tots els costats a la llenya, i com el combustible de la part exterior està completament sec per a que creme amb facilitat, ben prompte es troba el sant cobert d’un foc devorador, i quan l’estreta apertura de l’entrada està tancada per les flames que es creuen dels dos costats i l’aire interior es troba enrarit quasi totalment, surt el sant saltant entre les flames, i obrint-se pas entre la multitud, desapareix i es perd a les tenebres de la nit, deixant burlats els seus incansables perseguidors”.

 Col·lectiu Avinsilona

Sant Antoni 2004

Patrimoni Natural: Territori i Paisatge

Al llarg dels segles la nostra comarca, els nostres pobles han sigut objectiu de la cobdícia conqueridora de tots i cadascun dels que han passat per elles. La seua orografia escarpa i difícil han convertit les nostres valls i muntanyes en llocs estratègics de primer ordre. Vallibona no ha estat una excepció i el seu paisatge i vegetació a meravellat tots els que des de fa més de 9 segles han tingut el goig de gaudir d'un espectacle que encara avui continua sent impressionant.

Es per això que res millor que els diferents autors que en diferents moments històrics han escrit sobre el nostre poble per a transmetre'ns la importància del paisatge que ens envolta.

 

"Alloza usque ad Esterquel, et de Esterquel ad Collado de los Turbanos, et de los turbanos usque in serram de Pitarch, et de Pitarch quomodo vadit illa serra in cap de rivo de les truitas et exit ad serram de Alcorba et quomodo vadit ad Molam d'Aras. Et sicut vadit ad illum Portam de Prunelles et vadit ad senom de Moxaca et vadit ad albercam Avinsilona et sicut vadit ad Vallibonam, et sicut vadit ad Bel. et de VBel usque ad Beniazan et sicut vadit illa serra usque ad traseras et quomodo nascit rivum de Algars et discurrit usque in Iberum et usque ad terminum de Escatron"

Ramon Berenguer IV, 1157

 

"La rudesa i les muntanyes continuen al sortir per la part occidental de la Tinença: els termes de Vallibona, Morella i Herbes presenten enormes moles pel comú de calcàries, els seus bancs acostumen a alternar amb capes de margues. Abunden les carrasques, els pins i els roures, que amb variats arbustos cobreixen la superfície de més de cinc llegues (...).

Igual és l'aspecte del terme de Vallibona, encara que la superfície de la terra es ací més deformada, les muntanyes més altes, i els barrancs més profunds. Mitja hora abans d'arribar al Peiró de Sant Marc comença el riu Cervol, les seues aigües han separat o trencat muntanyes d'una mateixa natura i posició de bancs, creixent als dos costats les mateixes espècies vegetals. Formen corbes als seu curs, que es de nord-est a sud-est; deixa a la seua esquerra la vila de Vallibona, i estretat sempre entre muntanyes continua precipitat per quatre hores, fins que rep el barranc de Bel a la plana que hi ha entre Rossell i Canet, des d'on es dirigeix cap a la Mediterrània pel nord i immediacions de Vinaròs. Tot el que es descobreix al llarg del canal del riu són muntanyes molt elevades amb angles entrants i sortints. Es componen aquests bancs calcaris quasi horitzontal i no poques vegades amb bastant inclinació acabats en costes ràpides cap al riu; però a poca alçada es descobreixen cintes escampades que alternen amb altres costes, i damunt de les últimes es veuen masses amb tallats a pic que amenacen ruïna. Les costes, i molt més el llit del Cervol, esta sembrat de grans penyes que es van despenjant de les muntanyes. Aquestes estan cobertes de pins, carrasques, llentiscle, ginebres, cornicabres, aladerns de fulla estreta i altres arbustos. A l'estiu està sec el riu fins dues hores abans d'arribar a Vallibona; allí comença a sentir-se la remor de les aigües que es consumeixen en regar varies hortes. Abrigades aquestes per les muntanyes veïnes i col·locades en llocs molt profunds, donen produccions desconegudes a les alçades: les oliveres, fruiters i moreres viuen allí sense risc. El lloc nomenat Molí de la Torre, es distingeix entre tots per lo alegre i frondós: pareix veritablement com el clar que es descobreix en aquest gran quadre obscur, abandonat a la natura. Des d'aquí a Vallibona es pugen sempre costes i es camina per senders angostos. Tot el demés queda inútil, sols s'aprofiten diferents trossos repartits en multitud de masies. S'augmenta el cultiu al voltant de la vila, oculta sempre entre llomes i pics, fins que es descobreix allà on menys es podia esperar; tal es la duresa dels seus voltants i la multitud de cingles que l'envolten (...).

Si el camí per arribar a Vallibona per la part oriental es abrupte i desert, molt més ho és si s'intenta passar al Santuari de la Mare de Déu de Vallivana, que està al mig dia. tres hores s'utilitzen per fer l'única llegua que els separa. Només es passa el Cervol, es puja per més d'una hora sense apartar-se sensiblement de la vila. Per tot arreu es veu el terra vestit de vegetals. Es comú el fyteuma obicular, el dafne laureola, la vara d'or oficinal, la verònica de fulla retallada, l'andropogon de dues espigues i altres plantes. Les muntanyes són sempre calcàries, deixant a l'orient profunds barrancs, i molt més fondos cap al mig dia. Quin espectacle ofereix ací la natura! Col·locat un espectador a la cresta de l'elevat Turmell, on comencen les vessants cap a Vallibona i Vallivana, solament descobreix pics sense límits i barrancs que esglaien: la natura es presenta allí sense que l'art l'altere: el temps sols, a desfigurat la forma de les muntanyes. Enormes carrasques i pins vegeten de temps immemorial (...). La dauradella, la falguera, el polypodio comú entre una multitud de plantes. No es descobreix cap cultiu en aquesta llarga extensió, reina un silenci profund que sols s'interromp les esquelles d'algun ramat."

 

Antoni Josep Cavanilles. 1795

 

"Vallibona està situada  damunt de la falda d'un turó a l'esquerra del riu Cervol, te 1317 habitants, les seues cases són de tres pisos la major part, estan distribuïdes en carrers estrets i empinats (...). El seu clima és templat i sa, les seues aigües de fonts de rica qualitat; el terreny es bo i el banya el riu Servol, damunt del qual hi ha un pont nomenat del Molí a 2 Km de la població. es cullen als seus camps blat, civada, patates, vi, oli i glans; les seues muntanyes principals són la Talayota, el Turmell  d'una elevació considerable i el Boveral, plantats de pins, carrasques, roures i brossa. Els camins són de ferradura i bastant dolents".

 

Bernardo Mundina. 1873

 

"Vila situada a 90 km. de la capital i a 20 de Morella, diòcesi de Tortosa. El seu terme, que s'entén sobre 20,85 km2. Llinda pel sud i Oest amb el seu cap de partida, per l'Est amb el partit de Vinaròs (Rossell); Sant Mateu )(Xert i Canet) i al nord, Bel, Castell de Cabres i Pobla de Benifassà. L'orografia la representa la Penya de Bel. Existeixen excel·lents pastures per als ramats i abunden les muntanyes, com la Talayota, Bovalar i Turmell, plantats de pins, carrasques, roures i màquies.

 

Al poble de Vallibona pertany el pinar de 818 hectàrees denominat de Les Ferreres, situat al seu terme, junt a la línia divisòria del de Xert, i rodejat de propietats rústiques particulars. La hidrografia es molt notable, ja que circulen al terme en totes direccions el riu Cervol i els seus afluents, com els barrancs del molí, Gorch, Torre, Font i altres. Font dels Capellans, Molí Torre, Ullal, Foco, Enquista i algunes més, amb virtuts medicinals algunes d'elles i totes d'excel·lent potabilitat. El clima és fresc, el terreny fluix i l'agricultura no pot florir a causa de l'escarpat i abrupte del seu terme. tot i això, els seus laboriosos i actius vallibonencs van convertint les seues estèrils muntanyes en esglaonats camps de cultiu.

 

El poble està edificat a la falda d'una lloma, a l'esquerra del riu Cervol. Els carrers son estrets i empinats, sent els principals el Major, Capdevila i de l'Arquebisbe"

 

Carlos Sarthou Carreres. 1913

 

"...onatge encrespat de muntanyes petrificades..., indòmita bellesa... ombrívols carrascars...pins escabellats...roques gegantines...neu a l'hivern...en totes les estacions un vent huracanat brama a les gorges i congosts...castells en runes arrapen amb les urpes de els seus merlets el cel...els pobles albegen entre boscos foscos...corrents de turbulents al·luvions"

 

Alardo Prats, 1929

 

"Per arribar a la població de Vallibona, seguim per la carretera N-232 Vinaròs-Morella, fins culminar el port de Querol on veurem un encreuament a la nostra dreta que porta fins a la població, després de 17 km. de sinuosa carretera. Aquesta passa pel Mas de Sta. Àgata i baixa fent ziga-zaga fins arribar al poble, el qual està a la marge esquerra del riu Cervol, en una petita vall a 674 m. d'alçada, entre les serres del Turmell i la Creu (Benifassà).

 

La població nomenada antigament Vall de Ibona, es compta era degut a "l'ibon" que existia al centre de la vall (segons els geòlegs d'origen glacial). És una població de carrers típics, estrets i esglaonats, alguns d'ells tenen arcs ogivals"

 

Ricardo Muñoz Badía, 2000

 

“Va començar a elevar la mirada tractant de copsar lentament l'impressionant escenari que la natura desplegava davant seu. Cap a tramuntana, el territori baixava en violentes costeres fins al riu, que marcava el seu camí a la vall amb un fil argentat. Allà baix, al fons, perdut en aquell caos de barrancs i cingleres, es veia el poble, Vallivona: un grapat d'habitatges acostats a l'església recentment acabada, a la riba esquerra del riu. Les hortetes, tan menudes que la cabota del polze bastava per cobrir-ne tres o quatre de les majors, verdejaven tendrals al fons de la vall, espurnejant amb els darrers rajos del sol ponent.”

 

Joan Andrés Sorribes, 2000

UN PERGAMÍ SOBRE VALLIBONA A L'ARXIU MUNICIPAL DE VILA-REAL

A l'Arxiu Municipal de Vila-real es conserva un document relacionat amb Vallibona. Es tracta d'un pergamí que forme part d'un altre document, en concret de  les tapes (contraportada) d'un llibre de Claveria del Consell, el Libre memorial fet per lo honorable en Pere Pahoner, sindich de la vila de Vilareal, (1468-1469) Signatura 268, una pràctica prou comuna en la documentació municipal foral, una manera de "reciclar" la documentació.

El pergamí  anomenat és un document de transmisió patrimonial, signat a Xert el 29 d'agost de l'any 1371, pel que Ramon de Figols i Aranlda, esposos, veïns de Vallibona, venen a Pere Puigbrian, veí de Xert, una terra situada al terme de Xert, a la partida del maganer, sota domini del fill de Macià Torrent, pel preu de 60 sous.

FONT:

-GIL VICENT, Vicent: Pergamins de l´Arxiu Municipal de Vila-real (1307-1609) [arxiu d´ordinador] / Gil Vicent, Vicent; Moliner Callergues, José Miguel.- (CD); 12 cm. ISBN 84-88331-60-6

-CAMARANA MAHIQUES, José; DOÑATE SEBASTIÁ, José María: Catálogo del Archivo Municipal de Vila-real, Castelló, Diputació, 1986 pàg. 32.

La producció de fusta  al terme de Vallibona Per a la construcció naval al Segle XVIII

 

Per a la zona de Vallibona, i bona part dels ports de Morella cal destacar la informació documental aportada per les actes de tres visites forestals fetes al llarg del segle XVIII. La primera la realitza en 1738 el mestre major d’arboladura del Departament de Marina de Cartagena, qui recorre entre el 13 de juliol i el 24 d’agost diversos municipis recollint les següents dades: número i qualitat de les peces aprofitables per a les drassanes, la seua natura i grandària, destinació més adequada, localització exacta, llocs possibles per a treure la fusta a la costa i relació dels problemes que podrien sorgir; finalment també realitza una breu descripció de les obres que es podrien escometre per facilitar el transport.

Respecte a la segona visita, te lloc entre 1749 i 1751, destacant els resultats més pel seu caràcter general que per l’estrictament relacionat amb l’aplicació naval de la fusta: es registren els arbres existents a cada municipi (peus per espècie), el número de veïns de cada localitat, les “repoblacions” que es devien dur a terme anualment, l’extensió de cada municipi, el port o embarcador més pròxim i les llegues de distància fins el mateix, total d’arbres comptabilitzats i total dels que es deurien de plantar.

 Per últim la tercera visita realitzada l’any 1760, desemboca en un autèntic cens de peces útils per a la construcció naval. es detalla la localització de cada arbre, amb referència a la partida on es troba i nom del propietari; també es contempla la distància fins l’embarcador més proper i un càlcul aproximat del cost del colze cúbic de fusta posat a l’embarcador.

 

Visita de 1749

Vallibona

Àlber blanc          0

Pollancre               11

Roures                           3.658

Carrasques            33.356

Noguera                83

Lledoner               0

Pins                      21.933

 

Nombre de Veïns           70

Arbres a plantar                 210

 

Dades estretes de L’Arxiu General de Simancas. Secretaria de Marina. Lligall 552, any 1738.

 

Visita de 1751

Vallibona

Llegües extensió poble          2,5

Llegües distància embarcador           9,5

Embarcador més pròxim            Vinaròs

Total d’arbres                                   59.041

 

Dades estretes de L’Arxiu General de Simancas. Secretaria de Marina. Lligall 572, any 1751

Visita de 1760

Vallibona

Tipus d’arbre                 Noguera/Roure

Útil per a fragates de 26 a 52 canons

7 llegües fins a Vinaròs i 1/4 fins a la carretera

Destinació de la fusta: Vaixells/ fragates

Nombre de peces: 29

 

Dades estretes de L’Arxiu General de Simancas. Secretaria de Marina. Lligall 561, any 1760

Apèndix Documental

1738, agost, 24. Cartagena.

Fragment de la relació efectuada per Joseph Maltés, mestre major d’arboladura del Departament de Marina, dels resultats de la visita de reconeixement de boscos al Regne de València.

 

(...) El dia cinc vaig arribar a Vallibona on no vaig trobar fusta tallada, sols si en el seu bosc mirant al ponent, hi ha carrasques que són bones per a “bularcames”, corves i aposturatge. La porció que hi ha es d’unes 200 peces, totes són carrasques; la fusta de servei, hi ha alguna porció de roures que són menuts que per ara no són de cap servei; i el dit lloc està distant de Vinaròs dotze llegües al nord de Vinaròs, les cinc llegües s’ha d’obrir camí per impedir-ho dos muntanyes que hi ha al mig de les dites cinc llegües, no es dificultós d’obrir camí per no ser muntanyes molt altes, i ser de terra. (...)

 



 Transcripció d’un document conservat a l’Arxiu històric Municipal de Vinaròs (A.H.M.V.  AG / 25) referent a la tala de fusta al terme de Vallibona:

 

“Dn. Fulgencio Romero oficial primero de Contaduria de Marina y Juez Subdo. de ella en la Villa de Vinaroz, y su partido.

 

Saca de esta Playa el Patron Jose Roso con su laud nombrado la Virgen de Misericordia y San Sebastian para entregar a Dn. Salvador catalá en Castellón de la Plana las maderas siguientes:

 

2                     Dos llaves de quareinta palms cada una.

2                      Dos enteras de sesenta y cinco palmos.

1                      Un botalon de quareinta palmos.

2                      Dos tablones de sesenta

1                      Una partella de Idem

Son ocho piezas madera de pino cortadas con la correspondiente licencia del Ministro de Morella en el termino de Ballibona para la construccion de un laud que dicho Catalá a mandado construir en la Playa de dicho Castellon. Y dicho patron devera traher certificacion a buelta de Guia que acredite el entrego de dichas maderas. Dada en Vinaroz refrendada por el escrivano de marina a los veinte y siete dias de Agosto de milsetecientos ochenta y Nueve años.

 

Fulgencio Romero                                                  Por mando de dicho Sr.

                                                                                              Pedro Pons

 

La madera que contiene en esta guia queda desembarcada en esta plaça. castellon 5 de diciembre 1789.

 

Salvador Catalá.”

VALLIBONA EN EL "CAVANILLES"

HERBÉS, VALLIBONA Y VALLIVANA.

10. La aspereza y los montes continúan al salir por la parte occidental de la Tenencia: los términos de Vallibona, Morella y Herbés presentan allí enormes moles, por lo común calizas, cuyos bancos suelen alternar con capas de marga: abundan las carrascas, los pinos y los roures, que con varios arbustos cubren la superficie de mas de cinco leguas...

11. Igual es el aspecto del término de Vallibona, bien que la superficie de la tierra se ve aquí más deformada, los montes más altos, y los barrancos mas profundos. Media hora ántes de llegar al Peyron de San Marcos empieza el rio Cervol, cuyas aguas han separado ó roto montes de una misma naturaleza y posicion de bancos creciendo en ambos lados las mismas especies de vegetales. Forma curvas en su curso, que es de norueste á sueste; dexa á su izquierda la villa de Vallibona, y estrechado siempre entre montes continúa precipitado por quatro horas, hasta que recibe el barranco de Bel en la llanura que hay entre Rosell y Canet, de donde se dirige al mediterráneo por el norte é inmediaciones de Vinaróz. Quanto se descubre en el largo canal del rio son montes muy elevados con ángulos entrantes y salientes: se componen estos de bancos calizos casi horizontales, y no pocas veces con bastante inclinacion: termínanse en cuestas rápidas hácia el rio; pero á poca altura se descubren cintos escarpados que alternan con otras cuestas, y sobre las últimas se ven masas como cortadas á pico que amenazan ruina. Las cuestas, y mucho mas el cauce el Cervol, está sembrado de grandes peñas que se desprendiéron de los montes, Están estos cubiertos de pinos, carracas, lentiscos, enebros, cornicabras, labiérnagos y otros arbustos. En verano está seco el rio hasta dos horas ántes de llegar á Vallibona: allí empieza á oirse el murmullo de las aguas que se consumen en regar varias huertas. Abrigadas estas por los montes vecinos, y colocadas en sitios muy profundos, dan producciones desconocidas en las alturas: los olivos, frutales y moreras vegetan allí sin riesgo. El sitio llamado Molino de la Torre, se distingue entre todos por lo alegre y frondoso: parece á la verdad como el claro que se desprende en este gran quadro obscuro, abandonado á la naturaleza. Desde aquí á Vallibona se suben siempre cuestas, y se camina por sendas angostas. Todo lo mas queda inculto; solo se aprovechan varios pedazos repartidos en multitud de cortijos. Se  aumenta el cultivo en las inmediaciones de la villa, oculta siempre entre lomas y picos, hasta que se descubre en donde ménos se podia esperar; tal es la aspereza de sus contornos, y la multitud de cintos que la rodean. Ciento y quarenta y dos vecinos cuenta Vallibona, inclusos mas de cincuenta que viven en los cortijos: apénas se cogen 1200 cahices de granos en aquel término, que tiene cinco horas de largo y tres de ancho, contando las cuestas y rodeos que ciertamente doblan la verdadera distancia. Así es que por todas partes se descubre la miseria, siendo sus vecinos de los mas infelices del reyno: los de los cortijos viven con alguna comodidad, los de la poblacion apénas tienen pastos. En años buenos suelen cogerse 40 libras de seda, algunos higos, y porcion de crias, pero todo es pobreza. Las mugeres se ocupan en hilar lana para las fábricas de Morella, y muchos hombres en aserrar madera.

12. Si el camino para llegar á Vallibona por la parte oriental es quebrado y desierto, mucho mas lo es si es intenta pasar al santuario de nuestra Señora de Vallivana, que está al mediodia. Tres horas se emplean para hacer la única legua que los separa. Apénas se atraviesa el cervol, se sube por mas de una hora sin apartase sensiblemente de la villa. Por todas partes se ve el suelo vestido de vegetales. Es comun el fyteuma obicular, el dafne laurola, la vara de oro oficinal, la verónica de hoja recortada, elandropogon de dos espigasy otra plantas. Los montes son siempre calizos; dexan al oriente profundos barrancos, y mucho mas hondos hácia el mediodia. ¡Qué espectáculo ofrece aquí la naturaleza! Colocado un espectador en la cresta de elevado Turmell, donde empiezan las vertientes hácia Vallibona, solamente descubre picos sin límites y barrancos que espantan: la naturaleza se presenta alí sin que el arte la altere: el tiempo solo ha desfigurado la forma de los montes. Enormes carracas y pinos vegetan de tiempo inmemorial: muchos de estos árboles perdiéron porcion de ramos, que medio podridos cayéron para embarazar las sendas y a de suyo dificiles: las peñas que se desprendiéron de los picos y cintos, y las freqüentes  quebradas multiplican los embarazos...

FONT:

-CAVANILLES, Antonio Josef: Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Poblacion y Frutos del Reyno de Valencia, Madrid, (1795-1797), tom I, pp.6-8.

 

VALLIBONA EN EL MADOZ

VALLIBONA: v. con ayunt. de la prov. de Castellón de la Plana (45 leg.), part. jud. de Morella (2 1/2), aud. terr. y c. g. de Valencia (25), dióc. de Tortosa (9). SIT. en las faldas de unas colinas á la izq. del r. Cervol: la baten los vientos del N. y E; su CLIMA es templado y sano, aunque se padecen algunas inflamatorias. Tiene sobre 200 CASAS, inclusas la del ayunt., cárcel y lonja; escuela de niños a la que concurren 30, dotada con 900 rs.; igl. parr. (la Asunción) servida por un cura de primer ascenso y 3 beneficiados de patronato familiar; 2 ermitas, Sto. Domingo de Guzman y Sta. Agueda, sit. la primera hácia el E. á 2 horas de dist., y la segunda al S. 1 leg. , y un cementerio junto á la pobl. Los vec. se surten para sus usos de varias fuentes de buenas aguas. Confina el TÉRM. por N. con Castell de Cabres; E. Rosell, Canet y Chert; S. y O. Morella: su estension de N. á S. es de 3 leg. y 4 de E. á O. ; tiene en su radio el elevado monte Turmell, el de la Talayola y el Boveral, poblados de pinos, encinas, robles y toda clase de matas bajas. El TERRENO es de buena calidad, bañado por el r. Cervol, sobre el que tiene un puente llamado del Molino, á 1/2 hora de la pobl. LOS CAMINOS conducen a Morella, Rosell, Cati y Castell de Cabres, en mal estado. EL CORREO se recibe de Morella por baligero tres veces á la semana. PROD. trigo, batatas, frutas, habichuelas y demas legumbres: mantiene ganado lanar y cabrío; hay caza de perdices y pesca de barbos.     IND. : la agrícola, 5 molinos harineros, una fáb. de hierro, varias de jabon blando, algunos telares de lienzo y lana, y mucho carbon de encina. POBL. :  224 vec., 844 alm. CAP. PROD.: 1.389,050 rs. IMP.: 88,748. CONTR. : el 22 por 100 de esta riqueza,

Es pobl. antigua: ganada á moros, en tiempo del rey Don Jaime el Conquistador, quedó desierta, y fue repoblada por D. Blasco de Alagon, que en 1271 estableció en ella cristianos viejos. Su escudo de armas ostenta, en la parte inferior, dos montes cultivados, de los cuales se ve un valle espacioso; y en la superior un escudete con las barras de Aragón.

En esta pobl. existia una junta carlista creada por Cabrera; también existía un patíbulo de nueva invención, que consitia en un palo fijo en tierra, al extremo del cual, habia una garrucha que sostenia una cuerda con garfios; en estos eran enganchados los sentenciados a muerte, quedando espuestos al público los cadáveres por algunas horas.

FONT:

MADOZ, Pascual: Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones en Ultramar, Pascual Madoz, Madrid, 1845-1850,

 

VALLIBONA EN EL MUNDINA

VALLIBONA

Villa distante de la capital 90 kilómetros, partido judicial de Morella y diócesis de Tortosa.

Situación y población. -- Está situada sobre la falda de una colina á la izquierda del rio Cervol; tiene 1,317 habitantes, sus casas son de tres pisos la mayor parte, están distribuidas en calles angostas y pendientes; hay casa consistorial, cárcel y lonja; una escuela de niños dotada con 825 pesetas anuales y otra de niñas con 550 id. Su iglesia parroquial está dedicada á la Asuncion, y servida por un cura de primer ascenso y un coadjutor; tiene dos ermitas, una de santa Águeda á cosa de 6 kilómetros de la villa en la parte S., y otra de santo Domingo de Guzman á 8 kilómetros de la poblacion en la parte del E. La parroquia es regular y su interior consta de una nave de órden corintio, con buenos altares de madera dorada y algunas pinturas regulares. El cementerio está inmediato á la iglesia.

Clima y producciones. -- Su clima es templado y sano, sus aguas de fuentes de rica calidad; el terreno es bueno y le baña el rio Cervol, sobre el cual hay un puente llamado del Molino á 2 kilómetros de la población; se cojen en sus campos trigo, cebada, patatas, vino, aceite y bellotes; sus montes principales son la Talayota, el Turmell de una elevación considerable, y el Boveral, plantados de pinos, encinas, robles y monte bajo. Los caminos son de herradura y bastante malos.

Carácter, usos y costumbres. -- Sus habitantes son pacíficos y laboriosos; la mayor parte usan suecos y trepan por las asperezas de los montes con la lijereza de una cabra. Entre sus costumbres relijiosas es digna de particular mencion la que se celebra en la noche de san Antonio Abad: un hombre,  y montado sobre un buen mulo, y vestido de hábito con la capucha puesta y una crucesita en la mano, representando á san Antonio, una turba numerosa de hombres vestidos de demonios, con trajes muy estraños, persiguen al santo, armados de palos, sables y lanzas, dando una ó dos vueltas por todas la calles de la población, moviendo un ruido infernal con sus gritos y corridas; luego se dirije el santo hácia las afueras del pueblo, trepando con su mulo por aquellas cuestas con la lijereza de un ciervo, y allí, en medio de una estensa era de trillar el trigo, tienen formada de antemano una especie de choza cubierta de leña de maleza, con diez ó doce cargas de este combustible, formando una pirámide, y todo el pueblo y un crecido número de forasteros que acuden á la funcion, se hallan agrupados al rededor de la era, esperando la llegada del santo y sus perseguidores. Cuando llega el santo cerca de esta era huyendo de los diablos que le persiguen, se apea del mulo, y por una estrecha abertura dejada al efecto, se esconde debajo de aquella colosal pila de leña; al momento le cercan los diablos dando gritos y saltos de alegria, y sacando todos su correspondiente cerilla, prenden fuego por todos lados á la leña, y como el combustible de la parte esterior está completamente seco para que arda con facilidad, bien pronto se halla el santo cubierto de un fuego devorador, y cuando la estrecha abertura de la entrada está cerrada por las llamas que se cruzan de ambos lados y el aire de la cavidad interior se halla enrarecido casi por completo, sale el santo dando brincos entre llamas; y abriéndose paso entre la muchedumbre, desaparece y se pierde en las tinieblas de la noche, dejando burlados á sus incansables perseguidores. Esta fiesta que compromete la existencia de un hombre al menor descuido, lejos de divertir al forastero, le hace sufrir mucho por la esposicion del sujeto que representa al santo, el cual tiene á gran gala no salir de entre las llamas hasta que el público ya duda de su existencia.

Dialecto. -- Hablan el mismo lemosin que en Morella.

Escudo de armas. -- Su escudo tiene en la parte inferior dos montes poblados de árboles, en medio de los cuales se vé un valle espacioso, y en su parte superior un escudete con las barras de Aragon.

Historia. -- Esta villa es considerada por varios autores como población antigua del tiempo de la venida de los moros á España y fundada por aquellos. D. Jaime I de Aragon la arrancó de su poder, quedando desierta después de la conquista; y en el año 1271 fué encargado de repoblarla D. Blasco de Alagon, el cual estableció en ella algunos cristianos viejos. De esta antigua época es una torre que se encuentra á 2 kilómetros de la villa, completamente arruinada.

Vallibona formaba parte de la antigua tenencia de Benifasar, cuyo Abad cobraba la mitad del diezmo.

Al principar la guerra civil que estalló á la muerte del rey Fernando VII, se levantó en el Maestrazgo una partida de 14 hombres dando el grito de viva Carlos V, rey de España.

Estos facciosos que no eran otra cosa que unos bandoleros (á juzgar por sus hechos), se posesionaron en los pueblos de la tenensia del convento de Benifasar, tomando cuanto necesitaban de aquellas poblaciones y masías. Tanto abusaban de la paciencia de los masoveros robándoles las gallinas, carneros y demas intereses, que con el mayor secreto se acordó un somaten entre aquellos campesinos para acabar con aquella gente sin ley que vivia y medraba á costa de aquellos prójimos.

En efecto, un masovero que vivia con mucha precaución y seguia la pista á los malhechores, observó cierto dia al anochecer, que se retiraban á una casita de campo; al momento fué avisando á sus compañeros, y armados con sus escopetas y trabucos, pudieron reunir el número de 20 hombres.

Decididos á llevar a cabo su pensamiento, se dirijieron á la casita, les sorprenden, desarman, atan, y conducen á una caverna profundísima fuera de su jurisdiccional; al llegar al punto designado les dieron muerte y arrojaron dentro de aquel profundo abismo que la naturaleza tenia preparado para ocultar los cuerpos de aquellos desgraciados que tantos males habian ocasionado á los pacíficos habitantes del Maestrazgo.

Este hecho consumado en medio de las tinieblas de la noche y llevado á cabo por honrados labradores que veian arrebatar de sus manos el pan de sus tiernos hijos ganado á costa de penosos trabajos,  ha permanecido oculto, y solo se supo de un modo confuso, sin nombrar jamás á personas determinadas como autoras de aquella horrible hazaña, que tanto pacificó á los habitantes de aquella comarca.

En el año 1839 había en esta poblacion una junta carlista, formada por D. Ramón Cabrera, y en este tiempo existía en la misma un patíbulo de estraña invención, el cual consistía en un palo fijo en la tierra, al estremo superior tenía una garrucha que sostenía una cuerda con dos garfios de hierro, en los cuales enganchaban á los sentenciados á muerte y les dejaban colgados hasta que morian en medio de los mas terribles sufrimientos.

 

 

VALLIBONA

Edificios, viviendas, albergues, etc. contenidos en esta villa y su radioq

EDIFICIOS

segun que son

Barracas, cuevas, chozas, etc.

De un piso. De dos pisos. De tres pisos. De mas de tres.

Sumas parciales.......

42 170 125 7 38

Suma total.............................382

De estos hay habitados constantemente..................... 268

Temporalmente.....................................................................16

Inhabitados.........................................................................98

FONT:

 MUNDINA MILALLAVE, Bernardo: Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Castellón, Imprenta y Libreria de Rovira Hermanos, 1873, pp. 601-604

VALLIBONA EN EL SARTHOU

    Vallibona

Villa situada á 90 kilómetros de la Capital y 20 de Morella. Diócesis de Tortosa. Su término, que se extiende sobre 20,85 kilómetros cuadrados, linda por S. y O., con su cabeza de partido; por E., con el partido de Vinaroz (Rosell); S., San Mateo (Chert y Canet), y N., Bel, Castell de Cabres y Puebla de Benifasar. La orografía la representan la Peña del Bel (límite del término y vértice de la triangulación geodésica de primer orden). La mola Clapisa y monte Turmell (cordilleras de grandes alturas), sierra Espinosa y Santa Agueda. Existen excelentes pastos para los ganados y abundan los montes, como la Talayota, Bovalar y Turmell, plantados de pinos, encinas, robles y monte bajo.

Al pueblo de Vallibona pertenece el pinar de 818 hectáreas denominado Les Ferreres, sito en su término, junto á la línea divisoria del de Chert, y rodeado de propiedades rústicas particulares. La hidrografía es muy notable, puesto que circundan el término en todas direcciones el río Cerbol y sus afluentes, como los barrancos del Molí, Gorch, Torre, Font y otros. Fuente Capellans, Molí, Torre, Ullal, Foco, Enquisto y algunas más, con virtudes medicinales algunas de ellas y todas de excelente potabilidad. Sobre el río Cerbol hay un puente junto á un molino que le dá su nombre y á dos kilómetros del pueblo. El clima es fresco; el terreno flojo, y la agricultura no puede florecer á causa de lo despeñado ó quebrado del término. Sin embargo, sus laboriosos y activos vallibonenses van convirtiendo sus estériles montañas en escalonados campos cultivados. La industria casi única es la carbonífera, con las leñas de los montes enumerados. Además hay seis molinos. 

Comunicaciones. -- Los caminos son de herradura y malos. La carretera más próxima es la de Morella, que pasa á 12 kilómetros hacia el SO. La estación de ferrocarril menos lejana es la Vinaroz, distante 52 kilómetros.

Censo de población. -- Según la estadística oficial referente al 1.º de enero 1901: Vallbona (villa): 310 viviendas, con 990 habitantes. -- Les Vives (caserío), á 11,100 metros: 10 viviendas, con 23 habitantes. -- Caseríos diseminados 309, con 695 habitantes. Movimiento del registro civil durante un año (en 1911): nacimientos, 49; matrimonios, 18 y defunciones, 31. El último censo del 1910 asigna á esta villa 1,702 habitantes.

El pueblo está edificado sobre la falda de una colina, á la izquierda del río Cerbol. Las calles son angostas y pendientes, siendo las principales la Mayor, Capdevila y del Arzobispo. Hay hospital y una escuela elemental completa para cada sexo con asistencia de 60 niños é igual número de niñas. El curanto es de primer ascenso. La iglesia parroquial, dedicada á la Asunción, nada de particular ofrece: es una nave con regulares altares de madera tallada y  algunas pinturas que no son malas. En el término existen dos ermitas: una dedicada á Santa Agueda (á 6 kilómetros hacia el Sur) y otra á Santo Domingo (al E. y 8 kilómetros de distancia). También tiene en el término un pequeño caserío denominado Les Vives, á 11 kilómetros de camino.

CARÁCTER Y COSTUMBRES. -- Los habitantes son pacíficos, laboriosos y muy ágiles para trepar por los montes con zuecos de madera. Entres sus costumbres tradicionales figura una muy excéntrica, de carácter cómico-religiosa. La noche de San Antonio Abad se disfraza de Santo un mozo y otros de demonios, armados de palos y persiguiendo al primero por la población con estrépito infernal. Luego monta el primero en un mulo y se dirige á una era donde previamente se construyó con ramaje vegetal seco una choza; dentro la cual se oculta el venerable tentado. Por los alrededores, apostado, espera el pueblo para presenciar la pantomima. Llegan los diablos, prenden fuego al combustible y entre las llamas sale escapado el Santo, que huye por los montes, desapareciendo entre las tinieblas de la noche. El mérito del comediante consiste en retrasar cuanto puede su salida de la choza incendiada.

VARIEDAD DIALECTAL.-- El valenciano de Morella.

ESCUDO DE ARMAS.-- Ha ido variando. Unas veces fué una ardilla en actitud de saltar dentro de una corona de laurel. Otras veces consistió en dos montes separados y poblados de bosque, viéndose en el fondo un valle, y complementando el conjunto un pequeño escudo con las barras reales de Aragón en la parte superior del celaje. Hoy usa el escudo general de España.

DATOS HISTÓRICOS. -- Considérase esta villa como de tiempos de la invasión arábiga. D. Jaime I la arrancó de su poder, quedando desierta tras la Reconquista, hasta 1271, en que fué encargago de repoblarla D. Blasco de Alagón, descendiente del conquistador de Morella, que estableció en ella algunos cristianos viejos. De esta antigua época es, según Mundina,una torre que se encuentra á 2 kilómetros de la villa. Vallibona formaba parte de la Tenencia de Benifazar, cuyo abad cobraba la mitad del diezmo.

Cuando la guerra civil, en el barranco de esta villa formó Cabrera su primera partida carlista, compuesta por nueve hombres,, en 16 Enero 1834. Algún cronista adorna este hecho con algunos detalles y cuenta el fin de la partida de un modo tan trágico, que no hemos podido comprobarlo. El autor antes citado consigna el hecho de existir, un extraño patíbulo de la junta carlista de Cabrera en esta población, consistente en un palo fijo perpendicularmente en el suelo y de cuyo extremo pendía de una garrucha una cuerda con garfios de hierro para enganchar á los condenados á pena capital, que dejaban morir lentamente entre horribles sufrimientos. En 1810, D. Juan Odonojú, al frente de 4,000 hombres, batió á los invasores que se encontraban en Vallibona, haciéndoles abandonar sus posiciones (24 Junio); pero se vió precisado á retirarse noticioso de la aproximación de nuevas tropas enemigas.

HIJO ILUSTRE.-- Esta villa disputa la patria á Vinaroz, del arzobispo de Granada D. José Meseguer Costa.

BIBLIOGRAFÍA. -- Atlante español, tomo IX, pág. 290. -- Miralles del Imperial: Crónica, pág. 71. -- Instituto Geográfico: Plano de este término.

 

FONT:

-SARTHOU CARRERES, Carlos: Geografía General del Reino de Valencia, Provincia de Castellón, Alberto Martín, Barcelona, 1913 pp. 711-713

VALLIBONA EN LA ENCICLOPEDIA CATALANA

Vallibona (Ports)

població:

1715    1794    1860    1900    1930    1960    1970

301      652     1317     1708    1282    811       386

població diseminada: 24,61% (1970)

extensió: 91,58 km2

explotacions agràries:

0-5 ha   5-50 ha   50-200 ha   200-1000 ha    >1000 ha

78          85              27                13                  --

renda anual mitjana "per capita": 30456 pts (1970)

demarcacions històriques:

governació de Castelló de la Plana (dellà Uixó) (fins al 1707) governació (corregiment) de Morella (fins al 1833)

prov: Castelló de la Plana            p.j.: Morella

rodalia: Morella

mercat agrícola principal: Morella

àrea comercial: Castelló de la Plana

subàrea comercial: Morella

Vallibona  Municipi dels Ports, al vessant oriental de la comarca, a la capçalera del riu Cérvol, voltat completamente de muntanyes: la serra de la Mola i la serra del Peiró de Vallibona, dins el terme de Morella, el tossal Gros (1253 m alt), les moles de la Clapissa i del Turmell (1281 m) i la Talaiola (948 m), al sud, i la pena de Bel (1005 m alt), al nord. El riu Cérvol travessa el terme de ponent a llevant, i rep els barrancs de la Font de Teis, de la Galallera i de la Teuleria, per l'esquerra. Hi ha 7750 ha de garriga, 500 ha de bosc de pins, alzines i roures, 810 ha de conreus de secà i 16 ha de regadiu. La vila (291 ha agl (1970); 666 m alt) s'assenta a l'esquerra del riu Cérvol, a la seva confluència amb el barranc de la Galallera. A l'església parroquial (l'Assumpció) es conserven tres creus d'argent, gòtiques, i una veracreu del segle XVI, fetes a Morella, i un reliquiari del segle XVIII. El 1233, després de la conquesta cristiana, fou donada a poblar per Balasc d'Alagó a fur i costum de Saragossa. Posterorment pertangué a la Tinença de Benifassà, i més endavant, al terme de Morella. El juny de 1810 les forces antifranceses ocuparen la vila amb l'intent de bloquejar Morella; el general O'Donoju intentà, infructuosament, de recuperar-la i s'hagué de retirar d'Albocàsser. Dins el seu territori es formà el 1834 una de les primeres partides de Cabrera. Dins el terme hi ha el santuari de Sant Domènec. (Joan-Francesc Mira)

FONT:

Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1980, volum 15, pp. 252-253

VALLIBONA EN LA ESPASA-CALPE

VALLIBONA. Geog. Mun. de la prov. de Castellón de la Plana, con 634 e. y albergues y 1.810 h. (vallibonenses) según el censo de 1910. Se compone de las siguientes entidades:

Kilómetros Edificios Habitantes
Vallibona, villa de.......

---

311 1.049
Vives (Les), caserío.... 11,1 10 25
Grupos inferiores y e. diseminados..............

---

313 736

El censo de 1920 le asigna 1.619 h. Corresponde al p. j. de Morella, dióc. de Tortosa, y está sit. á 92 kms. de Castellón y 20 de Morella, en terreno cruzado por las cordilleras de Santa Águeda, Espinosa y otras, con los picos de Mela Clapisa, Monte Trevinell y Peña de Bel (vértice de triangulación geodésica de primer orden). Hay montes, pastos y pinares maderables. Riéganlo el río Cerbol, con varios barrancos afluentes, y fuentes Torre, Ullal, Foco, Molino, Enquisto, Capellanes y Climafresco. Terreno poco fértil; produce cereales, hortalizas y legumbres; cría de ganado. El ferrocarril pasa a más de 50 km. y la carretera á 12. La población aparece al pie de un monte, á la oril. izquierda del Cerval. Sus calles son estrechas y desniveladas. La iglesia parroquial, dedicada á la Asunción de la Virgen, es de una nave de vulgar arquitectura. En el término hay dos ermitas dedicadas á Santo Domingo y á Santa Águeda. VALLIBONA es de origen árabe y fué conquistada por Jaime I en el siglo XIII y abandonada la población en 1271, repoblándola Blasco de Alagón con cristianos viejos. En el barranco de esta villa levantó Cabrera su primera partida carlista de nueve hombres en 1834. En 1810 hubo aquí un importante hecho de armas, batiendo 4000 soldados españoles á los franceses invasores.

FONT:

Enciclopedia Ilustrada Europeo-Americana, tom LXVI, Madrid, Espasa-Calpe, 1929, pàg. 1126

VALLIBONA EN LA GRAN ENCICLOPEDIA DE LA REGION VALENCIANA

VALLIBONA. Municipio.

Nombre: Vallibona

Comarca: Los Puertos

Partido judicial: Vinaroz

Juzgado comarcal: Morella

Distancia a la Capital de la Provincia: 109 Km

Extensión superficial: 91,6 Km2

Población de hecho: 386 habitantes (1970)

Densidad de población: 4 Hb/Km2

Altitud: 666 m

Municipio de la comarca de Los Puertos. Su término limita: al N. con los de Castell de Cabres, Puebla de Benifasar y Bel; al E. con los de Rosell y Canet lo Roig; al S. con los de Chert y Morella; al O. con el de Morella. El relieve se presenta muy accidentado y lo forman fundamentalmente el río Servol y las sierras de Marcos y del Monte Turmell, que flanquean el valle por los lados N y S respectivamente. La altitud media del valle queda siempre por encima de los 600 metros sobre el nivel del mar; las montañas del N sobrepasan los 1.200 m en ocasiones, destacando además los picos del Boberal (1.175 m) en el NO, y La Creu (1.122 m) en el N. En el S se levanta la sierra de Turmell que alcanza en el pico del mismo nombre los 1.281 m, en los confines de Chert. Los montes de Vallivona, lindando con Morella pasan también de los 1.200 m y alcanzan 1.251 m en el Tossal Gros, situado al SO. El paisaje resultante es de múltiples barrancos y muelas altas, y aplanadas en ocasiones. Vierten en el Servol los barrancos de la Gatellera, la Tejería, la Borcha, del Molí, Gort, de la Torre, de la Font y otros. También son abundantes las fuentes. El clima es de montaña y algo extremado; las medias térmicas oscilan entre los 6º de enero y los 23º de julio y agosto, siendo frecuentes las heladas hasta bien entrada la primavera. Las precipitaciones oscilan sobre los 560 mm anuales, y en invierno suelen ser en forma de nieve. La estación más lluviosa corresponde al otoño. Su economía descansa en la agricultura, la ganadería y la riqueza forestal. Más del 80 % del término está ocupado por montes poblados de pinos y encinas, allí donde la tala no los ha reducido a pastos o monte bajo. El terreno cultivado supone solamente el 17%. Con agua del río Servol se riegan unas 20 Ha de huerta, que producen patatas, maíz, frutales y hortalizas. En el secano se dan los cereales, la vid y el olivo. Hay ganadería lanar y cabrío en abundancia, y porcina en menor cantidad. La propiedad de la tierra se halla medianamente repartida, subsistiendo todavía numerosos latifundios, en su inmensa mayoría incultos. Hay un total de 221 explotaciones agrarias y de ellas 51 no superan las 2 Ha, 65 tienen entre 2 y 5 Ha. La tierra labrada es trabajada en propiedad en un 94%, quedando un 1% en arrendamiento y un 5% en aparcería. De su rqueza maderera merece la pena destacar el bosque de Les Ferreres. Hasta no hace muchos años gran número de familias vivían haciendo carbón en los montes.

La población dispersa en casas de campo y "masos" era abundantes, pero en los últimos veinte años se han visto despoblados en su mayoría y la población ha disminuido en términos alarmantes, amenazando con dejar despoblado a todo el municipio. En efecto, en 1646 Vallibona contaba con 109 casas y en 1793 según Cavanilles, contaba con 142 vecinos (unos 500 habitantes). En 1900 llegaba a los 1.808 habitantes, aunque medio siglo más tarde habría descendido a 1.133. En 1960 eran solamente 811 y  en 1970 la cifra había quedado reducida a 386. Sus habitantes en edad de trabajar emigran hacia Cataluña y la costa industrializada de Castellón. Su única vía de comunicación es una carretera de carácter local que enlza a la capital municipal con la N-232 de Vinaroz a Morella. De entre su despoblado caserío destaca la iglesia parroquial, construida poco después de la conquista cristiana, y con un interesante artesonado en la bóveda fechado en el siglo XIV. Conserva además tres cruces góticas de estilo morellano. En la ermita de Santo Domingo hay un retablo del siglo XV. Celebra sus fiestas en agosto y el primer domingo de octubre en honor de los Santos Mártires. El 4 de agosto tiene lugar cada año la romería a la ermita de Santo Domingo, y cada siete años otra a la Virgen de la Fuente de Peñarroya, en la provincia de Teruel. A unos 6 Km al S de Vallibona la ermita de Santa Agueda. Sus habitantes hablan en valenciano y se les denomina vallibonenos. (J.P.H.) 

(J.P.H.) PIQUERAS HABA, Juan

 

Fotografia: M. Mas

FONT:

Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Valencia, Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, 1973, tom XII, pp.162-163.

VALLIBONA EN LA GUIA OFICIAL DE CASTELLÓN DE LA PLANA Y SU PROVINCIA Y SU ALMANAQUE PARA 1890

Vallibona. – Productos: Trigo, cebada, garbanzos y patatas. – Fábricas, industrias y feria: No hay. – Mercado: Los jueves. – Ermitorios: Santo Domingo y Santa Agueda. – Fiesta: El primer domingo de Octubre y día siguiente, á los patronos Nuestra Señora del Rosario y Santos Mártires. – Camino: De herradura escabroso, hasta el ermitorio de Nuestra Señora de Vallivana, en que se toma la carretera de Zaragoza á Castellón, que conduce á la capital. – Viaje: Directamente por la carretera anteriormente citada, ó con más comodidad, tomando en Vinaroz el coche correo de Morella y desmontando en Vallivana para recorrer á caballo el resto del trayecto hasta Vallibona.

Vallibona. – Alcalde, don Mariano Sebastiá. Secretario, don Ramón Jovaní. Juez, don Teodoro Fonollosa. Cura párroco, don Blas Boix. Coadjutor, don Ramón Serra. Maestros, don Antonio Ten y doña Encarnación Gómez.

FONT: Guía Oficial de Castellón de la Plana y su provincia, y su almanaque para 1890, Castellón, [Administración, Calle de Mealla 13], 1890.

VALLIBONA ANUARI 1894

Vallibona. A.D. Miguel Plá. - S. A., D. Ramón Jovaní. - J. M. , D. Luís Meseguer. - F. M. , D. Francisco Pitarch. - C.P. D. Blas Boix. - C. D. Félix Balado. - M. , D. Antonio Ten. - M. Doña Encarnación Gómez.

 

Productos: Trigo, cebada, garbanzos y patatas. - Fábricas. Industrias y feria: No hay. - Mercado: Los Domingos. - Ermitorios: Santo Domingo y Santa Agueda. - Fiesta: El primer domingo de Octubre y día siguiente , a los patronos Nuestra Señora del Rosario y Santos Mártires. - Camino: De herradura escabroso, hasta el ermitorio de Nuestra Señora de Vallivana, en que se toma la carretera de Zaragoza a Castellón, que conduce a la capital. - Viaje: Directamente por la carretera anteriormente citada, o con más comodidad, tomando en Vinaroz el coche correo de Morella y desmontando en Vallivana para recorrer a caballo el resto del trayecto hasta Vallibona.

FONT: Guía Oficial de Castellón y su Provincia para el año 1894. Castellón, s.n. 1894.

 

Anuario-guía de la provincia de Castellón 1922
VALLIBONA

Riqueza forestal

Bosques propiedad del Estado
Vallibona. – Santo Domingo, de 168 (hectáreas), de pinus laricio y quercus ilex.
Bosques municipales
Vallibona. – Les Ferreres, de 818 (hectáreas), de pinus laricio y quercus ilex, del pueblo.

Villa de 1.702 habitantes y 610 edificios, con un término municipal de 20,85 kilómetros cuadrados de extensión, entre los de Bel, Castell de Cabres, Puebla de Benifazar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falda de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto, aunque de calles y piso accidentados. Tiene una fuente pública y lavaderos. Su clima es fresco, pero muy sano, y se habla el valenciano. Dista 34 kilómetros de Morella y 72 de Castellón, y se halla situada la población a 1.200 metros sobre el nivel del mar.
HISTORIA.- De origen árabe, quedó despoblada al conquistarla los cristianos algunos años, hasta que fue repoblada por D. Blasco de Alagón, pasando más tarde a pertenecer a la Tenencia de Benifazar. En 1834 levantó la primera partida carlista Cabrera en esta población, que se componía de nueve hombres.
PRODUCTOS.- Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganados y caza.
FIESTAS.- En Corpus y el primer domingo de Octubre, a los Santos Mártires.
ROMERIAS.- Anual, el 4 de Agosto, a Santo Domingo, y cada siete años a la Virgen de la Fuente de Peñarroya (Teruel)
TEMPLO Y ERMITAS.- La parroquia está dedicada a la Asunción, y tiene una ermita dedicada a la Asunción, y tiene una ermita de Santa Agueda, a 7 kilómetros, y otra a Santo Domingo, a 8 kilómetros.
MANANTIALES.- Abundan de aguas medicinales y potables.
VESTIGIOS HISTORICOS.- Restos de una torre del siglo XIII, a 2 kilómetros de la población.
HIJO ILUSTRE.- Eminentísimo señor doctor don José Meseguer y Costa, fallecido, Arzobispo de Granada, el 9 de Diciembre de 1920
VIAJE.- A Morella, en caballería; a Castellón, en caballería, hasta Vallivana, ermitorio de Morella.
Ayuntamiento:
Alcalde, D. Ramón Querol.
Teniente, D. Salvador Meseguer.
Otro, D. Domingo Fenollosa.
Concejal, D. Francisco Meseguer.
Otro, D. Ramón Fenellosa.
Otro, D. José Meseguer
Otro, D. Rafael Roig
Otro, D. Ramón Cardona
Otro, D. Vicente Serret.
Secretario, D. José Mestre.
Titulares:
Médico, D. Rafael Guillén.
Farmacéutico: D. Francisco Hellín.
Veterinario.
Practicante, D. Victoriano Llopis Pla.
Juzgado municipal:
Juaz, D. Valentín Guimerá.
Fiscal, D. Bartolomé Guimerá
Secretario, el del Ayuntamiento.
Clero parroquial:
Cura, D. Melchor Boix
Coadjutor, D. Vicente Queral.
Escuelas Nacionales:
Maestro, D. Salvador Perales.
Mestra, Dª Felipa Ovejas .
Banda de música: 14 plazas.
Director, D. José Vicente Meseguer.
Peatón, Antonio Pitarch.
Telégrafo: Morella
Ferrocarril: Vinaroz.
Guardia Civil: Ermitorio de Vallivana.
Guarda Forestal: Joaquín Lloréns.
Sociedad: <<Unión Vallibonense>>.- Cooperativa de consumos.
Albacerías:
Vicente Ortí Segura.
Joaquín Jovani Meseguer
Barberías:
Ramón Carcases Salom.
Victoriano Llopis Pla.
Cafés:
Vicenta Fenollosa.
Joaquín José Jovani Martí.
Vicente Ortí Segura.
Carboneros:
Vicente Benet Querol.
Ramón Guimerá
Salvador Meseguer Salom
Angel Mestre
Carnicería: Matías Ortí Pitarch.
Carpinterías:
José Joaquín Jovani Martí.
Domingo Prades Cardona.
Miguel Prader Verges.
Comestibles :
Cooperativa <<Unión Vallibonense>>.
Ramón Guimerá
Vicente Fenollosa
Estanco: Josefa Querol
Herradores y herreros:
José Salom Salom
Germán Salom Salom.
Posadas:
Ramón Meseguer.
Domingo Orti Pitarch
Juan Serret Meseguer
Tejidos y paquetería:
Vicente Salom
Andrés Avelino
Tabernas (Véase Posadas):
Vicente Ortí
Vicente Fenollosa.
José Guimerá Segura

FONT: Anuario-guía de la provincia de Castellón 1922, Castellón, “Diario de Valencia” Editorial, 1922

Anuario-guía de la provincia de Castellón 1923 VALLIBONA

Villa de 1.702 habitantes y 610 edificios, con un término municipal de 20,85 kilómetros cuadrados de extensión, entre los de Bel, Castell de Cabres, Puebla de Benifazar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falda de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto, aunque de calles y piso accidentados. Tiene una fuente pública y lavaderos. Su clima es fresco, pero muy sano, y se habla el valenciano. Dista 34 kilómetros de Morella y 72 de Castellón, y se halla situada la población a 1.200 metros sobre el nivel del mar.
HISTORIA.- De origen árabe, quedó despoblada al conquistarla los cristianos algunos años, hasta que fue repoblada por D. Blasco de Alagón, pasando más tarde a pertenecer a la Tenencia de Benifazar. En 1834 levantó la primera partida carlista Cabrera en esta población, que se componía de nueve hombres.
PRODUCTOS.- Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganados y caza.
FIESTAS.- En Corpus y el primer domingo de Octubre, a los Santos Mártires.
ROMERIAS.- Anual, el 4 de Agosto, a Santo Domingo, y cada siete años a la Virgen de la Fuente de Peñarroya (Teruel)
TEMPLO Y ERMITAS.- La parroquia está dedicada a la Asunción, y tiene una ermita dedicada a la Asunción, y tiene una ermita de Santa Agueda, a 7 kilómetros, y otra a Santo Domingo, a 8 kilómetros.
MANANTIALES.- Abundan de aguas medicinales y potables.
VESTIGIOS HISTORICOS.- Restos de una torre del siglo XIII, a 2 kilómetros de la población.
HIJO ILUSTRE.- Eminentísimo señor doctor don José Meseguer y Costa, fallecido, Arzobispo de Granada, el 9 de Diciembre de 1920
VIAJE.- A Morella, en caballería; a Castellón, en caballería, hasta Vallivana, ermitorio de Morella.
Ayuntamiento:
Alcalde, D. Ramón Querol.
Teniente, D. Salvador Meseguer.
Otro, D. Domingo Fenollosa.
Concejal, D. Francisco Meseguer.
Otro, D. Ramón Fenellosa.
Otro, D. José Meseguer
Otro, D. Rafael Roig
Otro, D. Ramón Cardona
Otro, D. Vicente Serret.
Secretario, D. José Mestre.
Titulares:
Médico, D. Rafael Guillén.
Farmacéutico: D. Francisco Hellín.
Veterinario.
Practicante, D. Victoriano Llopis Pla.
Juzgado municipal:
Juaz, D. Valentín Guimerá.
Fiscal, D. Bartolomé Guimerá
Secretario, el del Ayuntamiento.
Clero parroquial:
Cura, D. Melchor Boix
Coadjutor, D. Vicente Queral.
Escuelas Nacionales:
Maestro, D. Salvaor Perales.
Mestra, Dª Felipa Ovejas .
Banda de música: 14 plazas.
Director, D. José Vicente Meseguer.
Peatón, Antonio Pitarch.
Telégrafo: Morella
Ferrocarril: Vinaroz.
Guardia Civil: Ermitorio de Vallivana.
Guarda Forestal: Joaquín Lloréns.
Sociedad: <<Unión Vallibonense>>.- Cooperativa de consumos.
Albacerías:
Vicente Ortí Segura.
Joaquín Jovani Meseguer
Barberías:
Ramón Carcases Salom.
Victoriano Llopis Pla.
Cafés:
Vicenta Fenollosa.
Joaquín José Jovani Martí.
Vicente Ortí Segura.
Carboneros:
Vicente Benet Querol.
Ramón Guimerá
Salvador Meseguer Salom
Angel Mestre
Carnicería: Matías Ortí Pitarch.
Carpinterías:
José Joaquín Jovani Martí.
Domingo Prades Cardona.
Miguel Prader Verges.
Comestibles :
Cooperativa <<Unión Vallibonense>>.
Ramón Guimerá
Vicente Fenollosa
Estanco: Josefa Querol
Herradores y herreros:
José Salom Salom
Germán Salom Salom.
Posadas:
Ramón Meseguer.
Domingo Orti Pitarch
Juan Serret Meseguer
Tejidos y paquetería:
Vicente Salom
Andrés Avelino
Tabernas (Véase Posadas):
Vicente Ortí
Vicente Fenollosa.
José Guimerá Segura

FONT: Anuario-guía de la provincia de Castellón 1923, Castellón, Impreta Emilio Roca, 1923

Anuario-guía de la provincia de Castellón 1924 VALLIBONA

Villa de origen árabe, fue poblada por D. Blasco de Alagón y perteneció a la Tenencia de Benifazá. Tiene 1.418 habitantes, con un término municipal de 20,85 kilómetros cuadrados de extensión, entre los de Bel, Castell de Cabres, Puebla de Benifasar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falta de de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto, aunque de calles y piso accidentados. Tiene luz eléctrica, una fuente pública y lavaderos. Su clima es fresco, pero muy sano, y se habla el valenciano. Dista 16 kilómetros de Morella, hasta la que s está construyendo una carretera, y 72 de Castellón, y se halla situada la población a 1.200 metros sobre el nivel del mar.
PRODUCTOS.- Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganados y caza.
FIESTAS.- En Corpus y el primer domingo de Octubre, a los Santos Mártires.
TEMPLO Y ERMITAS.- La parroquia está dedicada a la Asunción, y tiene una ermita dedicada a la Asunción, y tiene una ermita de Santa Agueda, a 7 kilómetros, y otra a Santo Domingo, a 8 kilómetros.
VESTIGIOS HISTORICOS.- Restos de una torre del siglo XIII, a 2 kilómetros de la población.
HIJO ILUSTRE.- (Véase años anteriores)
VIAJE.- A Morella, en caballería.
Ayuntamiento
Alcalde, D. Vicente Salom Fonollosa.
Teniente de Alcalde, D. Vicente Pitarch Meseguer y don Manuel Segura Boix.
Concejales, D. Francisco Meseguer Segura, don Narciso Cardona Cardona, don Vicente Cardado Cardona, don Ramón Besud Pla y don Domingo Jovaní Vives. Secretario, D. José Mestre Querol.

Titulares
Médico: D. Ramón Mallén Loras
Farmacéutico, D. Francisco Hellín.
Veterinario, D. Domingo Monfort Boix.
Practicante, D. Victoriano Llopis Pla.

Juzgado Municipal
Juez, D. Victoriano Llopis Pla.
Fiscal, D. José Meseguer Cardona.
Secretario, el del Ayundamiento
Clero Parroquial
Cura, D. Vicente Querol Pascual.
Escuelas nacionales
Maestro, D. Vicente Fonollosa Caballer.
Maestra, Dª...
Banda de música
Catorce plazas.
Director, D. José Vicente Meseguer
Peatón
Antonio Pitarch
Telégrafo
Morella
Ferrocarril
Vinaroz
Guardia Civil
Ermitorio de Vallivana
Sociedad
<< Unión Vallibonense<< Cooperativa de consumos.
Abacerías.- Vicente Ortí Segura y Joaquín Jovaní Martí
Barberías.- Tomás Salom Salom y Victoriano Llopis Pla.
Cafés.- José Meseguer Segura, Vicente Fenollosa, Domingo Ortí Pla y Vicente Ortí Segura.
Carnicería-.- Matías Ortí Segura.
Carpinterías.- Domingo Prades Cardona, Miguel Prades Verge, Jaime Segura Ortí y Ramón Pitach.
Comestibles.- Cooperativa >> Unión Vallibonense<<, Sociedad Obrera << la Lealtad>>, Ramón Guimerá y Vicente Fenollosa.
Estanco.- Josefa Querol.
Herradores y herreros.- José Salom Salom y Germán Salom Salom.
Posadas.- Ramón Meseguer Querol, Domingo Ortí Pla y Juan Serrat Meseguer.
Tejidos y paqueterías.- Vicente Salom y Andrés Avelino.
Tabernas (Véase posadas).- Vicente Ortí, Vicente Fenollosa Bernad, Vicente Guimerá Fonollosa y Vicente Bernad Querol.

FONT: Anuario-guía de la provincia de Castellón 1924, Castellón, Impreta Moderna de Rafael Monllor, 1924

Anuario-guía de la provincia de Castellón 1925 VALLIBONA

Villa de origen árabe, fue poblada por D. Blasco de Alagón y perteneció a la Tenencia de Benifazá. Tiene 1.418 habitantes de hecho 1619 de derecho y 675 edificios, con un término municipal de 20,85 kilómetros cuadrados de extensión, entre los de Bel, Castell de Cabres, Puebla de Benifasar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falta de de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto, aunque de calles y piso accidentados. Tiene luz eléctrica, una fuente pública y lavaderos. Su clima es fresco, pero muy sano, y se habla el valenciano. Dista 16 kilómetros de Morella, hasta la que s está construyendo una carretera, y 72 de Castellón, y se halla situada la población a 1.200 metros sobre el nivel del mar.
PRODUCTOS.- Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganados y caza.
FIESTAS.- En Corpus y el primer domingo de Octubre, a los Santos Mártires. 3 de Mayo y el 4 de Agosto a Santo Domingo.
TEMPLO Y ERMITAS.- La parroquia está dedicada a la Asunción, y tiene una ermita dedicada a la Asunción, y tiene una ermita de Santa Agueda, a 7 kilómetros, y otra a Santo Domingo, a 7 kilómetros.
VESTIGIOS HISTORICOS.- Restos de una torre del siglo XIII, a 2 kilómetros de la población.
HIJO ILUSTRE.- En 1922.
VIAJE.- A Morella, en caballería.
Ayuntamiento
Alcalde, D. Valentín Guimerá Meseguer
Teniente de Alcalde, D. José Martí Adell, D. Juan Vives Meseguer.
Concejales, D. Juan Meseguer Meseguer, Don José Benet Segura, D. Rafael Benet Segura, D. Manuel Palomo Martí, D. Vicente Meseguer Fonollosa, D. Salvador Meseguer Salón.

Secretario, D. Jose´Mestre Querol.

Titulares
Médico: D. Angel Pardo Lugia
Farmacéutico, D. Francisco Hellín.
Veterinario, D. Domingo Monfort Boix.
Practicante, D. Victoriano Llopis Pla.

Juzgado Municipal
Juez, D. Victoriano Llopis Pla.
Fiscal, D. José Meseguer Cardona.
Secretario, Ramón Pitarch Cardona
Clero Parroquial
Cura, D. Vicente Querol Pascual.
Coadjutor, D. Vicente Jovaní Mas.

Escuelas nacionales
Maestra, Dª Vicenta Fenollosa
Maestro, D. José Ferreres Beltrán.


Banda de música 14 plazas
Director, D. José Vicente Meseguer
Peatón, Antonio Pitarch Meseguer
Telégrafo, Morella
Ferrocarril, Vinaroz
Guardia Civil, Ermitorio de Vallivana
Sociedades, "La Amistad", "Unión Vallibonense" Cooperativa.
Abacerías.- Vicente Ortí Segura, Ramón Guimerá Salou.
Barberías.- Tomás Salom Salom, Victoriano Llopis Pla.
Cafés.- José Meseguer Segura, Vicente Fenollosa, Domingo Ortí Pla, Vicente Ortí Segura.
Carnicería-.- Matías Ortí Segura, Vicente Bonet Querol.
Carpinterías.- Domingo Prades Cardona, Miguel Prades Verge, Jaime Segura Ortí, Ramón Pitach Fenollosa.
Comestibles.- Cooperativa >> Unión Vallibonense<<, Sociedad Obrera << la Lealtad>>, Ramón Guimerá, Vicente Fenollosa.
Estanco.- Josefa Querol.
Herradores y herreros.- José Salom, Germán Salom Salom.
Posadas.- Ramón Meseguer Querol, Domingo Ortí Pla, Juan Serret Meseguer.
Practicantes. Titular Tomás Latorre Salom.

Tejidos y paqueterías.- Vicente Salom. José Ortí Meseguer..
Tabernas (Véase posadas).- Vicente Ortí, Vicente Fenollosa Bernad, Vicente Guimerá Fonollosa, Vicente Bernad Querol.

FONT: Anuario-guía de la provincia de Castellón 1925, Castellón, Impreta de Joaquín Barberá, 1925

Anuario Guia de la Provincia de Castellon. 1929. Año VI

 

Villa que tiene 1.418 habitantes de hecho, 1619 de derecho y 675 edificios con un término municipal de 20,85 kilómetros cuadrados de extensión entre los de Bel, Castell de Cabres, Puebla de Benifasar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falda de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto, aunque de calles y piso accidentados. Tiene luz eléctrica, una fuente pública y lavaderos. Su clima es fresco, pero muy sano y se habla el valenciano. Dista 16 kilometros de Morella, hasta donde está construyendo una carretera, y 72 de Castellón, y se halla situada la población a 1.200 metros sobre el nivel del mar.

 

Historia.

 

De origen árabe, quedó despoblada al conquistarla los cristianos algunos años, hasta que fué repoblada por don Blasco de Alagón, pasando más tarde a pertenecer a la enencia de Benifazar. En 1834 levantó la primera partida carlista Cabrera  en esta población, que se componía de nueve hombres.

 

Productos.

 

Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganados y caza.

 

Fiestas.

 

En Corpus y el primer domingo de octubre, a los Santos Mártires, 3 de mayo y el 4 de agosto a Santo Domingo.

 

Templo y Ermitas.

 

La parroquia está dedicada a la Asunción, y tiene una ermita de Santa Agueda, a 7 kilometros, y otra a Santo Domingo, a 8 kilometros.

 

Vestigios históricos

 

Restos de una torre del siglo XIII, a 2 kilómetros.

 

Hijo Ilustre

 

José Meseguer y Costa, doctor en ambos Derechos, fué Arzobispo de Granada.

 

Viaje

 

A Morella, en caballería.

 

Ayuntamiento.

 

Alcalde, don Matías Ortí Segura.

Tenientes de alcalde:

Don Rafael Ferrás Vives.

Don Juan Vives Meseguer.

Concejales:

Don Juan Meseguer Meseguer

Don José Senet Segura

Don Domingo Querol Carceller

Don Manuel Palomo Martí

Don Ramón Mestre Segura

Don Salvador Meseguer Salón

Secretario: Don José Mestre Querol

 

Facultativos titulares

 

Médico, don Angel Pardo Lugia.

Farmacéutico, don Salvador Adell.

Veterinario, don Amadeo Viñeta.

Practicante, don Victoriano Llopis.

Otro, don Tomás Salom Salom.

 

Juzgado municipal

 

Juez, don Vicente Salom Fonollosa.

Fiscal, don Victoriano Llopis Plá.

Secretario, don José Mestre Querol.

 

Cura, don Vicente Querol Pascual

Maestra, doña Vicenta Fonollosa.

Maestro, don Vicente Tirado Sayas.

Banda de música, 14 plazas. Director, don José Vicente Meseguer.

Peatón, Antonio Piarch Meseguer.

Telégrafo, Morella.

Ferrocarril, Vinaroz.

Guardia Civil, Ermitorio de Vallivana.

 

Sociedades:

 

“La amistad”

“Unión Vallibonense”. Cooperativa.

 

Abacerías:                 Ramón Guimerá Salou

 

Barberías:                 Tomás Salom Salom.

                  Victoriano Llopis Plá.

 

Cafés:                     Domingo Ortí plá

Vicente ortí Segura.

 

Carnicerías:                 Matías Ortí Segura.

Vicente Bonet Querol.

Vicente Bened Salom.

 

Carpinterías:                 Jaime Segura Ortí.

 

Comestibles:                 Cooperativa “Unión vallibonense”

Sociedad Obrera “La lealtad”.

Ramón Guimerá Salom

Vicente Fenollosa Salom

 

Estanco:                 Josefa Querol

 

Herradores y herreros:                 José Salom

Germán Salom Fenollosa.

 

Posada:                 Domingo Ortí Plá

 

Practicantes:                 Tomás Salom Salom (Titular)

 

Tejidos y paqueterías:          Vicente Salom

José Ortí Meseguer.

 

Tabernas:                 Vicente Ortí

Vicente Guimerá Fenollosa

Vicente Bernat Querol.

Domingo Ortí Plá.

Anuario Guia de la Provincia de Castellon. 1929. Año VI

 

Villa que tiene 1.418 habitantes de hecho, 1619 de derecho y 675 edificios con un término municipal de 20,85 kilómetros cuadrados de extensión entre los de Bel, Castell de Cabres, Puebla de Benifasar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falda de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto, aunque de calles y piso accidentados. Tiene luz eléctrica, una fuente pública y lavaderos. Su clima es fresco, pero muy sano y se habla el valenciano. Dista 16 kilometros de Morella, hasta donde está construyendo una carretera, y 72 de Castellón, y se halla situada la población a 1.200 metros sobre el nivel del mar.

 

Historia.

 

De origen árabe, quedó despoblada al conquistarla los cristianos algunos años, hasta que fué repoblada por don Blasco de Alagón, pasando más tarde a pertenecer a la enencia de Benifazar. En 1834 levantó la primera partida carlista Cabrera  en esta población, que se componía de nueve hombres.

 

Productos.

 

Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganados y caza.

 

Fiestas.

 

En Corpus y el primer domingo de octubre, a los Santos Mártires, 3 de mayo y el 4 de agosto a Santo Domingo.

 

Templo y Ermitas.

 

La parroquia está dedicada a la Asunción, y tiene una ermita de Santa Agueda, a 7 kilometros, y otra a Santo Domingo, a 8 kilometros.

 

Vestigios históricos

 

Restos de una torre del siglo XIII, a 2 kilómetros.

 

Hijo Ilustre

 

José Meseguer y Costa, doctor en ambos Derechos, fué Arzobispo de Granada.

 

Viaje

 

A Morella, en caballería.

 

Ayuntamiento.

 

Alcalde, don Matías Ortí Segura.

Tenientes de alcalde:

Don Rafael Ferrás Vives.

Don Juan Vives Meseguer.

Concejales:

Don Juan Meseguer Meseguer

Don José Senet Segura

Don Domingo Querol Carceller

Don Manuel Palomo Martí

Don Ramón Mestre Segura

Don Salvador Meseguer Salón

Secretario: Don José Mestre Querol

 

Facultativos titulares

 

Médico, don Angel Pardo Lugia.

Farmacéutico, don Salvador Adell.

Veterinario, don Amadeo Viñeta.

Practicante, don Victoriano Llopis.

Otro, don Tomás Salom Salom.

 

Juzgado municipal

 

Juez, don Vicente Salom Fonollosa.

Fiscal, don Victoriano Llopis Plá.

Secretario, don José Mestre Querol.

 

Cura, don Vicente Querol Pascual

Maestra, doña Vicenta Fonollosa.

Maestro, don Vicente Tirado Sayas.

Banda de música, 14 plazas. Director, don José Vicente Meseguer.

Peatón, Antonio Piarch Meseguer.

Telégrafo, Morella.

Ferrocarril, Vinaroz.

Guardia Civil, Ermitorio de Vallivana.

 

Sociedades:

 

“La amistad”

“Unión Vallibonense”. Cooperativa.

 

Abacerías:                 Ramón Guimerá Salou

 

Barberías:                 Tomás Salom Salom.

                  Victoriano Llopis Plá.

 

Cafés:                     Domingo Ortí plá

Vicente ortí Segura.

 

Carnicerías:                 Matías Ortí Segura.

Vicente Bonet Querol.

Vicente Bened Salom.

 

Carpinterías:                 Jaime Segura Ortí.

 

Comestibles:                 Cooperativa “Unión vallibonense”

Sociedad Obrera “La lealtad”.

Ramón Guimerá Salom

Vicente Fenollosa Salom

 

Estanco:                 Josefa Querol

 

Herradores y herreros:                 José Salom

Germán Salom Fenollosa.

 

Posada:                 Domingo Ortí Plá

 

Practicantes:                 Tomás Salom Salom (Titular)

 

Tejidos y paqueterías:          Vicente Salom

José Ortí Meseguer.

 

Tabernas:                 Vicente Ortí

Vicente Guimerá Fenollosa

Vicente Bernat Querol.

Domingo Ortí Plá.

VALLIBONA 1947

Vallibona

Habitantes de hecho, 1.187, y de derecho, 1.233. - Partido judicial de Morella, de donde dista 19 km. y 72 de Castellón.

Ayuntamiento

Alcalde: D. Matías Ortí Segura: Primer Teniente-Alcalde: D. Ramón Fonollosa Reineta; 2º: D. Ramón Fonollosa Querol; Síndico: D. Teófilo Pitarch Fonollosa; Concejales: D. Juan-Dgo. Serret Segura, don Ramón Guimerá Querol y D. Joaquín Meseguer Cardona.

Juez: D. Vicente Meseguer Querol. Secretario: D. Hipólito Mestre Roig.

Cura: D. Francisco Pastor Mampel.

Jefe Falange: D. Domingo Mestre.

Comandante Puesto G.C.: D. Miguel Sanguino.

Banda de Música: Director, D. Vicente Meseguer Querol, 15 plazas.

Médico: D. Luis Quintana Guillén.

Comunicaciones: Carretera a la de Morella-Vinaroz.

FONT: Guía General de Castellón 1947, Castellón, Imprenta Mialfo, 1947

VALLIBONA 1948

Vallibona

Habitantes de hecho, 1.187 y 1.233 de derecho y 682 edificios, con un término municipal de 20,85 km. cuadrados de extensión, entre los de Bel, Puebla de Benifazar, Rosell, Chert, Canet lo Roig y Morella. Pertenece en todo a esta población. El caserío se levanta en la falda de una colina, centro de estribaciones de altos montes que lo rodean, y es de simpático aspecto. Su clima es fresco, pero muy sano, y se habla valenciano. Dista 34 kilómetros de Morella y 72 de Castellón y se halla a 1.200 metros sobre el nivel del mar.

PRODUCTOS. - Cereales y patatas; leña, pastos y madera; ganado y caza.

FIESTAS. - En Corpus y el primer domingo de Octubre, a los Santos Mártires.

ROMERÍAS. - Anual, el 4 de Agosto, a Santo Domingo, y cada siete años a la Virgen de la Fuente de Peñarroya (Teruel).

Alcalde: D. Matías Ortí Segura:

Secretario: D. Andrés Gimeno Aznar.

Juez: D. Vicente Meseguer Querol.

Cura: D. Francisco Pastor Mampel.

Jefe Falange: D. Domingo Mestre.

Banda de Música: Director, D. Vicente Meseguer Querol, 15 plazas.

Médico: D. Luis Quintana Guillén.

Comunicaciones: Carretera a la de Morella-Vinaroz.

FONT: Guía General de Castellón 1947, Castellón, Imprenta Mialfo, 1947

 

LES GUERRES CARLINES A VALLIBONA SEGONS MOSEN SEGURA

7. Durante el viaje de Mezquita a las provincias del Norte, los jefes y oficiales carlistas se dividieron en pequeñas partidas siempre recelosas de una sorpresa. El día 9 de febrero pudieron reunirse algunas fuerzas en la ermita de Santo Domingo de Vallibona y, sabedor Mazarredo de aquella reunión, dio orden para salir parte del batallón de Cuenca y dos compañías que se hallaban en esta plaza, para sorprenderlos. Salieron pues la mañana del día 10 dirigiéndose a Vallibona, pero al llegar al Peyró trencat, se dividió aquella columna en dos itades, tomando una la sierra de Santa Agueda y la otra mital el barracnao para tomar posesión de las alturas inmediatas al pueblo. La fuerza carlista, mandada por Marcoval, apenas contaban ciento cincuenta hombres, dos terceras partes mal armadas y la otras sin arma alguna; cuando ser vieron acomtetidos de la tropa cristina, que le cercó por todas partes, y al verse en tal apuro, no tuvieron otro remedio que abrirse paso por el lugar más débil y declararse en dispersión, para ganar las empinadas cuestas de Bel. Los cristinos tuvieron un muerto y cuatro heridos; los carlistas tres de los primeros y diez o doce de los segundos (pàg. 56).

....

Pero era tiempo de que los carlistas obraran de acuerdo y tomaran la ofensiva. Se pasó una comunicación de Cabrera en que manifestaba los deseos de tener una entrevista señalando por punto de reunión la masía de Cardona, término de Vallibona. Acudieron a la cita el mismo Cabrera, Forcadell, Quílez y Torner y no pudo legar a tiempo Miralles, porhaber recibido el pliego dos días después en los pueblos del Mijares...

SEGURA BARREDA, José: Morella y sus Aldeas, vol IV., Morella, Ayuntamiento, 1991.

LA PASTORA, EL MAQUI HERMAFRODITA

  (texte i portada del llibre copiats de http://www.ugr.es/~mvillarr/pastora.htm)

Autor: MANUEL VILLAR RASO (web personal, http://www.ugr.es/~mvillarr/ )

Sinopsis de la obra

Teresa Pla Messeguer, La Hermafrodita y Pastora de Vallibona es el personaje más legendario, contradictorio y misterioso de las guerrillas españolas. Fue mujer hasta que al desnudarla una fría mañana invernal la Guardia Civil, cambió sus ropas femeninas, y con el nombre de Florencio fue durante quince años la pesadilla de la ley. ¿Inocente o criminal? Es el misterio que trata de desvelar esta novela desbordante de violencia, amor, sexo y aventura.

 

 LA CRÍTICA HA DICHO

Villar Raso: Un trágico ibérico

"Ésta es la épica de la soledad. Novela de acción interna. ¿Qué hacen aquellos dieciocho recalcitrantes zarrapastrosos enfrentándose a Franco con sus metralletas checas oxidadas, allá por las sierras de Peñagolosa, Gúdar y el Turmell? Son los ensoñantes, los davides con la honda rota, los profetas increíbles de un cambio que habría de tardar en llegar treinta años, y que para colmo llegaría con las botas quitadas. A Teresa (o Fulgencio, según su signo dominante del momento); a "Teresot"La Pastora se la encuentra un día echada al monte por culpa de una humillación-límite. No hay cartas credenciales: se oliscan un instante como los perros de barrio, se reconocen y ya confían. Vida de gruta y sobresalto, de despensas ocultas, de exigencias de tributo a los masoveros, de poesía parda, de filosofía infundibuliforme cuyo pitorro sólo lleva - y lo saben todos - a la aniquilación. Teresa-Fulgencio los capitaneará, les barrerá el campamento, les guisará, les enardecerá, les servirá de tótem bisexual, y se tragarán la libido para con ella con indefinible escrúpulo. Porque Teresa y Fulgencio, cada cual en su hora, en su desequilibrado predominio, van a inspirar pasiones, e incluso ternura. Anhelos irrealizables. Una mañana de primera comunión los niños acosaron a la pequeña Teresa, tirándole del vestido blanco: "¡Teresot, queremos verte el coño!". Y comienza la épica del aislamiento, y borbollonea la acción interna, poco a poco, hasta un paroxismo de serenidad. Porque iba a cumplirse la profecía de que La Pastora no tendría más remedio que suicidarse, y se suicida, eligiendo como horca el Árbol de la Vida....

... Cuando leemos o escuchamos la "Antígona" no nos viene al olfato el hedor de los cadáveres de los traidores condenados a pudrirse al sol. Aquí sí, aquí la página blanquinegra se anima de vermes, de moscas necrófagas, de olor a descomposición, en el increíblemente bien expresionado éxodo de La Pastora con su hermano muerto a la espalda, por risco, y tremedales, seguida de un torbellino de mosquitos, exhausta y enfebrecida la mirada. Lleva a su hermano a enterrar, no en terreno sagrado - La Pastora no cree en ningún dios -sino en terreno elegante, por compromiso con cierto dandysmo necrófilo, con cierta ética cadavérica que la anima sin que ella/él sepa dónde zumba el motor....

Hay capítulos en los que Villar Raso nos empapa en poesía, en pimienta y miel, y son capítulos para leer dos veces y embelesarse con la forma, con su lírica enérgica llevada a escobazos. Se puede tildar de antológico el capítulo XVIII, el delirio con su clímax edípico de la madre muerta transmigrada a una estrella y coronando su desvalimiento. Otra muerte omnipresente y obsesiva: la omnipresencia de la madre castrante.

Tenemos en la mesilla la vida de La Pastora y nos prometemos releerla para que no nos pase inadvertido ningún primor literario. El primer regusto, el de la acción desesperanzada en la sierra de El Turmell de aquellos visionarios que no se rendían, aún nos repite como un ajoarriero. Dentro de aquella acción - una campana dentro de otra campana - está el pálpito existencial de Teresa/Fulgencio. La Pastora, un hilo de luz trágica cuyas partículas - siguiendo extrañamente la ley de Planck - vibran inmóvilmente. Sí. Habrá que releer. Habrá que conjurar una vez más, en cualquier vericueto de la sierra de Gúdar, al guerrillero hermafrodita envuelto en un jirón de bruma para taparse las duales vergüenzas, en bandolera un máuser viejo que se cargaba por la boca y que no funcionaba: símbolo fálico de sí misma/mismo".

Rafael Castellano

Kantil, 11 de octubre 1978

ANARQUISTAS ESPAÑOLES

http://anarquistasesp.blogcindario.com/2006/05/00033-teresa-pla-meseguer.html

 

Con todas las cautelas propias de una excepción, en la guerrilla levantina se produjo un caso singular en la persona de Teresa Pla Meseguer, pastora de Vallibona (Castellón) (difiere el pueblo, no la provincia) que participó activamente en !a resistencia, practicó un elevado grado de violencia en sus acciones (fue acusada de 28 crímenes) en compañía de Francisco Serrano Iranzo , y además consiguió sobrevivir en el monte hasta el final de la resistencia y luego desaparecer" durante varios años. Para las gentes de los pueblos y también para las fuerzas de represión. Pía Meseguer modificaba de manera sustantiva las convenciones sobre la mujer y la violencia armada. Conocida como "Pastora" por su oficio, ella se autobautizó "Durruti" y desde el régimen la llamaron "Teresona". Francisco Aguado Sánchez, con su habitual beligerancia verbal (lo mismo llama verrugas a Azaña que "grasiento y orondo a Prieto), escribe que era "una mujer lesbiana de instintos violentos".

Posteriormente, el mismo autor dice que cuando fue detenida "su identificación presentó al principio algunas dudas. Vestía de hombre y por su contextura viriloide y el tiempo transcurrido había experimentado un gran cambio en su fisonomía. Apresada en la tardía fecha del 5 de marzo de 1960 en Seo de Urgel, finalmente le fue conmutada la pena de muerte a pesar de una biografía verdaderamente activa y violenta. Conocida también como el «maquis hermafrodita", posteriormente adoptó una identidad masculina con el nombre de Florencio.

Y otro texto sobre la Pastora de Miquel Alberola:_

Sobre este paisaje tan mineral del Maestrazgo el viento ha distribuido muchas leyendas de maquis, pero ninguna infunde tanto miedo como la de La Pastora. Y sin embargo es la más falsa de todas. Aun así, este apodo saturado con el bucolismo de Garcilaso todavía provoca sudor frío en algunos pescuezos y no pocos sobresaltos nocturnos. A pesar de haber muerto, La Pastora pervive en algunas malas conciencias enraizada como una sabina. Ése es su hábitat, y allí su nombre es sinónimo de sangre desparramada. Su sello mortífero, que está impreso sobre varias decenas de números de la Guardia Civil, siete alcaldes y un ermitaño, sigue siendo el santo y seña de un grupo de forajidos conocido como el 23 Sector cuya misión es sembrar el pánico. Sin embargo esta alimaña tan feroz fue incapaz de matar a una mosca. Tan sólo fue una víctima de una malformación congénita. Había nacido en 1917 en el Mas de La Pallissa, una casa de pastores de Vallibona no muy distinta a la de la imagen, y un amigo de la familia advirtió a su padre del apuro que podía suponer para este niño cumplir el servicio militar con una anomalía en el sexo. Entonces su padre lo inscribió en el registro civil como Teresa Pla Meseguer. Sólo fue a la escuela 15 días, y sin embargo se entendió a la perfección con terneras, carneros, lagartijas y cernícalos. A diferencia de las cabreras, que llevaban una cesta, su instinto le dictó que tenía que llevar un zurrón como los pastores. Y cuando se le llenó la cara de pelos empezaron las murmuraciones en Vallibona. Era tan hombruna que enseguida le colgaron el cartel de marimacho. Pero una noche soñó una cópula con la Tía Rosa La Coca, y cuando despertó no tuvo ninguna duda sobre su virilidad. Una tarde de nieve de 1947 se encontró en un camino con seis guardias civiles, un teniente y dos somatenes a los que había vendido tordos, que venían de incendiar la casa de El Cabanil con dos maquis dentro. A estos dos tipos, que eran de Herbeset y Torremiró, les faltó el aire para ir al teniente Mangas con la pamplina de su sexo, y éste ordenó que lo desnudaran y lo pusieran de cuclillas para hozar en su secreto. La Pastora nunca se había sufrido una humillación tan honda. A la mañana siguiente detuvieron al propietario de la casa incendiada, un ganadero para el que trabajaba Teresa, y por miedo a las represalias huyó para siempre hacia el monte.

Teresa se convirtió en Florencio y fue un maqui durante veinte meses, hasta que sus compañeros pasaron a Francia y él se quedó en Andorra guardando ganado en dos masías y haciendo contrabando de tabaco y nilón. Pero mientras tanto, un tribulete de El Caso, Enrique Rubio, había confeccionado y divulgado esa leyenda amarilla a instancias de una propaganda oficial que necesitaba justificar muchos expedientes abiertos. A Florencio, por la singularidad de su sexo, le colgaron el mochuelo de todo lo que habían hecho otros y le pusieron precio a su cabeza. Tras el chivatazo de un contrabandista que le debía dinero, La Pastora fue conducida primero a la cárcel de mujeres y luego, tras un examen forense, a la de hombres. Estuvo 20 años entre rejas y ya nadie puede asegurar si vive en un chalé de Marines, donde Marino Vinuesa, un funcionario de prisiones, le dio cobijo y dos perros o si ha muerto. Sin embargo el viento del Maestrazgo, junto al olor de excremento de vaca, hace rugir su mito para continuar vivo en el interior de las malas conciencias y vengar su afrenta. Fuente: Los foros de alasbarricadas

FORO  A LAS BARRICADAS MUJERES ANARQUISTAS

Teresa Pla Meseguer. LA PASTORA DEL MAESTRAZGO

“Con todas las cautelas propias de una excepción, en la guerrilla levantina se produjo un caso singular en la persona de Teresa Pla Meseguer, pastora de Vallibona (Castellón) (difiere el pueblo, no la provincia) que participó activamente en !a resistencia, practicó un elevado grado de violencia en sus acciones (fue acusada de 28 crímenes) en compañía de Francisco Serrano Iranzo , y además consiguió sobrevivir en el monte hasta el final de la resistencia y luego ”desaparecer" durante varios años. Para las gentes de los pueblos y también para las fuerzas de represión. Pía Meseguer modificaba de manera sustantiva las convenciones sobre la mujer y la violencia armada. Conocida como "Pastora" por su oficio, ella se autobautizó "Durruti" y desde el régimen la llamaron "Teresona". Francisco Aguado Sánchez, con su habitual beligerancia verbal (lo mismo llama “verrugas” a Azaña que "grasiento y orondo” a Prieto), escribe que era "una mujer lesbiana de instintos violentos".

Posteriormente, el mismo autor dice que cuando fue detenida "su identificación presentó al principio algunas dudas. Vestía de hombre y por su contextura viriloide y el tiempo transcurrido había experimentado un gran cambio en su fisonomía”. Apresada en la tardía fecha del 5 de marzo de 1960 en Seo de Urgel, finalmente le fue conmutada la pena de muerte a pesar de una biografía verdaderamente activa y violenta. Conocida también como el «maquis hermafrodita", posteriormente adoptó una identidad masculina con el nombre de Florencio”.

Sobre este paisaje tan mineral del Maestrazgo el viento ha distribuido muchas leyendas de maquis, pero ninguna infunde tanto miedo como la de La Pastora. Y sin embargo es la más falsa de todas. Aun así, este apodo saturado con el bucolismo de Garcilaso todavía provoca sudor frío en algunos pescuezos y no pocos sobresaltos nocturnos. A pesar de haber muerto, La Pastora pervive en algunas malas conciencias enraizada como una sabina. Ése es su hábitat, y allí su nombre es sinónimo de sangre desparramada. Su sello mortífero, que está impreso sobre varias decenas de números de la Guardia Civil, siete alcaldes y un ermitaño, sigue siendo el santo y seña de un grupo de forajidos conocido como el 23 Sector cuya misión es sembrar el pánico. Sin embargo esta alimaña tan feroz fue incapaz de matar a una mosca. Tan sólo fue una víctima de una malformación congénita. Había nacido en 1917 en el Mas de La Pallissa, una casa de pastores de Vallibona no muy distinta a la de la imagen, y un amigo de la familia advirtió a su padre del apuro que podía suponer para este niño cumplir el servicio militar con una anomalía en el sexo. Entonces su padre lo inscribió en el registro civil como Teresa Pla Meseguer. Sólo fue a la escuela 15 días, y sin embargo se entendió a la perfección con terneras, carneros, lagartijas y cernícalos. A diferencia de las cabreras, que llevaban una cesta, su instinto le dictó que tenía que llevar un zurrón como los pastores. Y cuando se le llenó la cara de pelos empezaron las murmuraciones en Vallibona. Era tan hombruna que enseguida le colgaron el cartel de marimacho. Pero una noche soñó una cópula con la Tía Rosa La Coca, y cuando despertó no tuvo ninguna duda sobre su virilidad. Una tarde de nieve de 1947 se encontró en un camino con seis guardias civiles, un teniente y dos somatenes a los que había vendido tordos, que venían de incendiar la casa de El Cabanil con dos maquis dentro. A estos dos tipos, que eran de Herbeset y Torremiró, les faltó el aire para ir al teniente Mangas con la pamplina de su sexo, y éste ordenó que lo desnudaran y lo pusieran de cuclillas para hozar en su secreto. La Pastora nunca se había sufrido una humillación tan honda. A la mañana siguiente detuvieron al propietario de la casa incendiada, un ganadero para el que trabajaba Teresa, y por miedo a las represalias huyó para siempre hacia el monte.

Teresa se convirtió en Florencio y fue un maqui durante veinte meses, hasta que sus compañeros pasaron a Francia y él se quedó en Andorra guardando ganado en dos masías y haciendo contrabando de tabaco y nilón. Pero mientras tanto, un tribulete de El Caso, Enrique Rubio, había confeccionado y divulgado esa leyenda amarilla a instancias de una propaganda oficial que necesitaba justificar muchos expedientes abiertos. A Florencio, por la singularidad de su sexo, le colgaron el mochuelo de todo lo que habían hecho otros y le pusieron precio a su cabeza. Tras el chivatazo de un contrabandista que le debía dinero, La Pastora fue conducida primero a la cárcel de mujeres y luego, tras un examen forense, a la de hombres. Estuvo 20 años entre rejas y ya nadie puede asegurar si vive en un chalé de Marines, donde Marino Vinuesa, un funcionario de prisiones, le dio cobijo y dos perros o si ha muerto. Sin embargo el viento del Maestrazgo, junto al olor de excremento de vaca, hace rugir su mito para continuar vivo en el interior de las malas conciencias y vengar su afrenta.

ELS TESTIMONIS (3)

Els Testimonis (3)

Manuel Pla Mesegué ( Vallibona, 1925), masover, fill del mas de Miquel, terme de Vallibona, i amic i conegut del maqui la Pastora, que era filla del mas de la Pallissa, del mateix poble. Actualment resideix a la Sénia.

La Pastora, quan baixava aquí a la Sénia, sempre passava a saludar-nos per casa nostra, aquí al poble. Els masovers de per aquí amunt solien baixar a la Sénia a comprar tot allò que els feia falta. Jo era més menut que ella, però al ser nosaltres també de Vallibona... Si la veiés ara de segur que la coneixeria. Una cara prima, amb el llavi així, partit. Per la festivitat de sant Domingo, quan fèiem la festa allà al poble, ella, la Teresa, sempre hi acudia. Feia la correguda de les dones i la guanyava sempre. D'ella no te n'havies de riure gens. Si te li'n reies estaves perdut.


Les anomenades "contrapartides" eren veritablement grups de guàrdies Civils que, amb aparença de maquis,
se presentaven a les masies demanant aliments o refugi, i tenien la missió de descobrir els punts d'ajut a la guerrilla

El pare d'un xicot que ara viu a Sant Rafel, que es diu Conrado i era d'allà dalt de Vallibona, del Tossal, pos aquell home era padrí d'ella. I ja devia ser abans o quan jo vaig nàixer, en coses de particions d'herències, aquell home es veu que va dir als germans d'ella o als que fos, diu: "A ella doneu-li menys part d'herència, però l'heu de tenir". I es veu que a ella això li va saber molt de mal. Molt! I quan ella se'n va anar amb els maquis, es veu que ella va anar-hi, però ells no la van conèixer. Si era ella, segur que ho devia ser, perquè ella no li va pegar, gens, li era padrí. Van anar allí i li varen pegar una pallissa. I quan ja va quedar-se quasi mort. Diuen que si aquell dia anava amb la Pastora el seu company Francisco Serrano, Francisco.

Allí a Vallibona surt un pont. Bé, el pontet del Servol. A ella, si l'ofenies, tant si eres home com dona, ja estaves perdut. Aquell dia era de matinet quan dos veïns sortien a caçar. I en broma, allò que passa, diuen: "Ara sí que sabrem si ets home o dona", saps? I estaven amb l'escopeta. Es veu que n'agarra un i ja el tenia que el fotia de dalt a baix del pont. I l'altre: "Per l'amor de Déu, per l'amor de Déu!".

I quan la guerra, també diuen que una germana d'ella -o potser era neboda, no ho sé exacte- la van violar els moros. Quan la Pastora va arribar i es va trobar amb la violació consumada, va anar en busca dels culpables i els va fer la festa. Són coses que expliquen.

Mon germà era més o menys de l'edat d'ella i ballaven, allò a les festes majors... A ella li havies de parlar del bestiar. Ja hi tenia afició en aquell temps. Ella guardava bestiar allí al mas del Cabanil. Sempre estava allí. En aquell mas va haver-hi una matança de maquis. Allí passava un tinent, el teniente Mangas (molt amic nostre, sempre estava al nostre mas). Pos ell, el tinent Mangas, sempre anava en cavall, i portaven aquell maqui que van agarrar a Vallibona, a qui van traure el nom de Manolete. Quan el van agarrar, primer el van pujar a Morella. Estava a Morella. A Vallibona el van baixar. Era molt jove, potser d'uns divuit o vint anys. La Guàrdia Civil el portaven pels masos, a veure si havia menjat ell per allí. Per allí no va delatar ningú. Primer, deien que si el portaven lligat i tot, i després ja el duien solt. Es veu que finalment Mangas s'hi va fer amic i el portava sempre amb ell, com a home de més confiança. Home, allí, al Cabanil, va donar la vida, eh? Mangas i Manolete passaven amb els cavalls i van veure fum que sortia del mas de Cabanil, i... Bé, jo ho diré en català, ell m'ho deia en castellà, diu: "Mira, surt fum". I diu: "Sí, però si hi anem no hi haurà ningú". I ell diu: "Vamos". I quan van arribar-hi van topar a la porta, i Manolete diu: "Veu com ja li ho he dit jo, que toparíem i no hi hauria ningú". I en això li tiren un tret i Manolete cau en terra als peus del tinent. I des de dins van dir: "Ja ens l'hem carregat". Això ho va sentir el tinent. "Vamos!". Això ens explicava el tinent. I llavors ja va començar el tiroteig. Els primers que hi van arribar van ser la Guàrdia Civil de Castell de Cabres. Es veu que va ser l'estona que ells van fer força per a eixir. I van arribar aquells i van tirar una bomba i ja no van fer res. I en sent l'endemà de matí, quan ja es feia de dia, n'eixia un dels maquis amb les mans enlaire amb una mà tapada amb un mocador o drap blanc, i quan va arribar a ells, diu: "No, que ja estan tots morts de no sé de quina hora". El mas, la Guàrdia Civil el va cremar després. En acabat, la Pastora, com estava allí, l'obligaven molt, i va ser llavors quan la van despullar, i a partir de llavors ja es va fer guerrillera.


Un altre llibre d'obligada lectura si es vol aprofundir en la temàtica del maquis.
Aquest és de l'autor Francico Aguado Sánchez

Jo els maquis els vaig veure, al nostre mas, una vegada. Per la serra em penso que els vaig veure una o dos vegades, però d'un tros lluny. Allò que estaves guardant, al tardet. A la millor veies allà dalt, a un collet: "Diràs que han passat dos o tres homes". El que és els maquis vindre al nostre mas a menjar, només van estar-hi un camí. Van vindre i n'anaven set o vuit. Perquè al mas de baix, en sent demà que ens vam parlar, si allí n'havien menjat vuit, al nostre set. I allí em penso que anava este, el València. Ja era quan quasi se'n van anar prompte. Anaven vestits de soldats. Van entrar a Canet, els maquis, i es van emportar la vareta de l'alcalde de Canet. I a l'arribar allí, al nostre mas, se'ls aventa el gos. Perquè allí no havien estat mai. Jo, al sentir el gos que s'aventava, vaig anar a obrir, i veig que amb un bastó, que després va resultar ser la vareta de l'alcalde de Canet, l'ombra d'un home li va donar un cop al gos i el bastó va caure a terra. No sabia qui podia ser, però vaig veure que anava vestit de soldat. Quan vaig obrir la porta no sé com miro i ja tenia una pistoleta aquí al pit. I diu: "Qui hi ha aquí?". I jo vaig dir els que érem al mas: érem ma mare, jo... I diu: "Pos no cal que surtiga, no...". Però diu: "En vindran sis o set a sopar aquesta nit". I quan se n'anava, per això t'ho dic, em diu: "Trau-me llum". I dic: "Que vol llum?". I em diu: "Home, he de buscar la vareta que s'ha trencat. Era la de l'alcalde de Canet. A veure si els porta maldecaps amb la Guàrdia Civil". Ens va dir que ell no vindria. I sí, més tardet en van vindre, ja dic, set o vuit. Van sopar i recordo que una de les coses que van dir-nos va ser: "Mireu-nos bé les cares dels que ara som aquí. Si vénen algun dia maquis" -bé, ells van dir guerrilleros de la República- "i no veieu cap cara dels que ara som aquí, és que no són guerrillers, i desconfieu d'ells. Doneu-ne part, perquè seran guàrdies civils disfressats. Contramaquis, que diem nosaltres". Abans de marxar van donar-me un paper. Ai! M'ha penat més de cremar-lo! Van dir-me: "Té, llegeix-lo i després li dónes que el llegisca ton germà". Deia més o menys coses com: "Ans un quilo d'arròs valia un cèntim, ara en val tres. Ans això valia..., i ara...". Tot coses així. "Ans hi havia llibertat i feies el que volies, ara si proves de parlar la Guàrdia Civil et pega una pallissa que et mata...". Era un paper fet a màquina. També recordo que no sé si al braç o a la butxaca de la guerrera duien un distintiu que deia "Guerrilleros de la República", o alguna cosa així. Van sopar allí i després de sopar es van emportar un corder. El van matar de seguida ells mateixos. El van matar i el van pelar. Ho pagaven tot. Sí que ho pagaven, però nosaltres no vam voler cobrar. Ens vam negar a cobrar el sopar i el corder, tot i que ells insistien a pagar. En canvi, mon tio baix sí que va cobrar, em penso. I hi anava un xaval molt jovenet. Crec que era de Jaén, i feien guàrdia que no vingués la Guàrdia Civil al nostre mas. I mentre ell feia guàrdia i els seus companys sopaven, jo vaig eixir fora, no sé per què, i vam entaular una petita conversa i més o menys em va vindre a dir que estava una mica fart de la vida que estava portant com a maqui.

La Guàrdia Civil ens va obligar, als masovers, a anar a dormir als pobles a les nits. Durant el dia podíem anar a treballar al mas, però a les nits anàvem a dormir a Vallibona. Després ja van fer agrupacions de masovers. Després, baix, a Sant Domingo, allí ja reunien tots els masovers i no calia anar al poble.

Allí, a Vallibona, hi va haver quatre o cinc veïns que van anar-se'n amb els maquis. Coses de la Guàrdia Civil. T'agarraven, et detenien, i les pallisses anaven que agafa't. N'hi deu haver algun que no ha vingut més de França. Per exemple, uns quants eren del mas de les Vives i també un del mas del Bosc. Joves i casats i tot. Sembla que un dia, allí a Vallibona, van fer-hi acudir a declarar uns quants que eren del mas de les Vives. Els havia d'interrogar el tinent Mangas, i quan van anar a dir-los que podien marxar un d'ells ja se n'havia anat per ajuntar-se amb els maquis. A este crec que li deien Solapa o alguna cosa així, de malnom. Després ja va passar a França. Molts s'escapaven i se n'anaven a la muntanya per temor a les pallisses i als interrogatoris de la Guàrdia Civil.

Al mas de Sinfores -els descendents dels masovers ara viuen a Santa Bàrbara-, els maquis es van emportar la dona del masover i un xiquet que potser encara mamava, el pastor i no sé si algú més. A aquell home li demanaven tres o quatre mil duros i els va haver de pagar. Estos del mas de Sinfores eren de tendència de dretes, i per això els van anar a demanar diners.

PAISAJES DE LA GUERRILA. ARAGÓN Y LEVANTE

“Paco el Serrano” (Francisco Serrano Iranzo). Era natural de Castellote (Teruel). A este grupo se le conocía también por “Partida de la Pastora”. El jefe de esta partida compartió a menudo el mando del destacamento con su compañera, Teresa Plá Meseguer "Durruti", pastora de Vallibona, que era natural de la comarca de Morella (Castellón).

Cuando "La Pastora" se fue al monte, en 1949 -para escapar a un intento de violación por parte de unos “señoritos desaprensivos” protegidos por algunos guardiasciviles-, Francisco era un fuera de la ley confirmado. Si en el país tuviésemos que señalar media docena de partidas de auténticos incontrolados, una de ellas sería la de esta pareja. Su zona de actuación se extendía desde Valderrobles-Beceite (Teruel) hasta el mar, en la desembocadura del río Ebro, pasando por la zona de Morella (Castellón). Sus acciones tuvieron mucho eco en el período 1948-1950, que quedaron interrumpidas por una prolongada estancia en Andorra, a donde "La Pastora" o "Durruti" regresaría sola en 1956. Se ha dicho que luego “la Pastora” reorganizó la partida, y que ella pasó a mandarla.

En la Venta de Borrull -en el cruce de carreteras Gandesa-Valderrobles-Alcañiz- se cuenta que en la posada de arrieros y caminantes, una noche, cenaron tres guardias civiles y media docena de guerrilleros, entre ellos “la Pastora”, que iban caracterizados de titiriteros. Más tarde, se le volvieron a presentar éstos, pero como guerrilleros esta vez, para pedir al dueño de posada, la llave de una casita que poseía en un horno de cal en pleno monte para poder refugiarse.

Teresa Plá Meseguer, "La Pastora" o "Durruti"

Parece ser que aquella casita la utilizaron durante bastante tiempo como depósito de víveres y refugio, sin que ni el posadero ni su mujer denunciasen nunca el hecho a las autoridades.

Francisco Serrano murió en un intento de secuestro en el chalet «Nomen», del término de Regués (Tarragona), y su compañera fue capturada en el verano de 1960 y condenada a muerte en febrero de 1961. Se benefició de una conmutación de pena.

"Maquis" del prof. Secundino Serrano

Como ampliación a lo aludido sobre la “Pastora” transcribimos un párrafo del libro de Secundino Serrano "MAQUIS Historia de la guerrilla antifranquista".

“Con todas las cautelas propias de una excepción, en la guerrilla levantina se produjo un caso singular en la persona de Teresa Plá Meseguer, pastora de Vallibona (Castellón) (difiere el pueblo, no la provincia) que participó activamente en !a resistencia, practicó un elevado grado de violencia en sus acciones (fue acusada de 28 crímenes) en compañía de Francisco Serrano Iranzo, y además consiguió sobrevivir en el monte hasta el final de la resistencia y luego ”desaparecer" durante varios años. Para las gentes de los pueblos y también para las fuerzas de represión. Plá Meseguer modificaba de manera sustantiva las convenciones sobre la mujer y la violencia armada. Conocida como "Pastora" por su oficio, ella se autobautizó "Durruti" y desde el régimen la llamaron "Teresona".

Francisco Aguado Sánchez, con su habitual beligerancia verbal (lo mismo llama “verrugas” a Azaña que "grasiento y orondo” a Prieto), escribe que era "una mujer lesbiana de instintos violentos".


Posteriormente, el mismo autor dice que cuando fue detenida "su identificación presentó al principio algunas dudas. Vestía de hombre y por su contextura viriloide y el tiempo transcurrido había experimentado un gran cambio en su fisonomía”. Apresada en la tardía fecha del 5 de marzo de 1960 en Seo de Urgel, finalmente le fue conmutada la pena de muerte a pesar de una biografía verdaderamente activa y violenta. Conocida también como el "maquis hermafrodita", posteriormente adoptó una identidad masculina con el nombre de Florencio”.

 

LA PASTORA DESMITIFICADA EN VINAROS NEWS

 

La Pastora, desmitificada

 

   Un vecino de Xert ha investigado a este maqui al que se le atribuyeron casi treinta asesinatos

EMILI FONOLLOSA                                          J.Calvo

Teresa/Florencio Pla Meseguer fue miembro relevante del XXIII Sector de la Agrupación de Guerrilleros de Levante y Aragón (AGLA), que mandaba Jesús Caellas Aymeric, Carlos el Catalán. Desconocido por muchos de sus propios compañeros, se le atribuyeron atrocidades que alcanzan a casi treinta personas. Es ahora desmitificado por un vecino de Xert, José Calvo Segarra que lleva dos años removiendo archivos y pateándose Castellón, Tarragona y Teruel para hablar con sus familiares, amigos y conocidos, para los que fue mujer hasta los 32 años y hombre a partir de entonces. A todo ello le dará forma en un libro de próxima aparición.

Desde su nacimiento en 1917 en la Masía del Tossal de la Pallissa, en Vallibona, y hasta que se incorporó al maquis, fue Teresa; “Durruti” como guerrillero; y finalmente Florencio por el resto de sus días. Una malformación congénita de sus órganos sexuales fue algo que contribuyó a mitificar aún más a este singular personaje que falleció el pasado año y ha llenado páginas y páginas en periódicos y libros plagados de gran cantidad de inexactitudes, como asegura este periodista jubilado de Xert. Entre los escritores “serios” hay uno que asegura que La Pastora fue hijo único y que trabajaba para sus padres adoptivos, cuando en realidad fue el menor de una familia numerosa y trabajó para distintos propietarios. Un teniente coronel de la Guardia Civil dijo que La Pastora era una “mujer lesbiana de instintos criminales”, cuando nunca fue mujer y si acaso tuvo instintos un tanto primitivos. Más daño le hizo la conocida novela de Villar Raso, basada en muchos nombres y lugares erróneos, pero cuajada de falsedades literarias francamente graves, según Calvo. “El desconocimiento y la consiguiente invención de las gentes, ha hecho el resto”. Para José Calvo éste trabajo desmitificador le ha sido muy gratificante, “en la entrevista que le hice en 1986, me explicó cómo funcionaban los maquis y la consiguiente represión, cuestiones que ocurrieron de forma un tanto diferente a como se ha explicado”.

CASI TREINTA ASESINATOS


El término de Vallibona, visto desde lo alto del Turmell

José Calvo, con solo 19 años tuvo oportunidad de estar en el juicio que se le hizo a La Pastora en Tarragona, “he estudiado alguno de los casos que se le imputaron y lo que he encontrado es que tienen como protagonistas a otras personas entre los que destaca el guerrillero José Borrás, Cinctorrà. La Pastora me dijo que no había matado a nadie. Yo estoy convencido de ello. Si acaso añadir a renglón seguido, que La Pastora no tenía claro el concepto que hace condenable la acción del colaborador necesario”. Así, cuenta que con Francisco Serrano, El Francisco, cometió muchas barbaridades, como en el caso del Mas de les Mates “donde Francisco mató a cuatro masoveros y dejó además un niño herido con seis balazos, que afortunadamente vive en Castellón”. Desligados de la obediencia de la AGLA, La Pastora y Francisco actuaron por las provincias de Castellón, Tarragona y Teruel. Se le imputó el asesinato de veintiún alcaldes, siete guardias civiles y dos ermitaños, como el de Vallivana, un caso que La Pastora conoció cuando aún no era maqui. Uno de los casos dudosos que se le atribuyen es la muerte del guardia José Vinuesa, en Rossell, en el que La Pastora no tuvo nada que ver.

“Los verdaderos autores murieron uno en Ejulve, Teruel, escasos días después, y el otro en los sótanos de la Dirección General de Seguridad, en 1952”. Este “xertolí” que ha usado su agudo instinto periodístico (fue director de dos revistas, una de ellas semanario y destacado corresponsal de prensa y radio) para indagar en cualquier parte. “Este personaje siempre me ha interesado y he logrado acumular sobre él mucha información, alguna documentación nada fácil de conseguir y gran cantidad de testimonios. El montaje del mito que se ha hecho sobre La Pastora, nunca me afectó porque éste se ha producido con posterioridad a haberlo conocido personalmente”.

Recuerda muy bien cuando en el verano del 2003 le entrevistó un equipo de televisión francés interesado en el mito. “Poco tiempo después supe que estaban asesorados por una autora que incluye a La Pastora entre las mujeres guerrilleras. Para mí La Pastora es eso, un pastor vestido de pastora que no se echó al monte, sinó que estaba allí. Fue maqui durante veinte meses y más tarde bandolero, pero también ha tenido dos etapas de buena persona, con buenos principios”.

José Calvo

DETENCIÓN

Su detención está plagada de episodios curiosos como relata José Calvo. Fue en la Seu d´Urgell. Observaron que un hombre había sido expulsado de Andorra. Lo tuvieron tres días en la Seu, de allí pasó a las prisiones de Lérida y Tarragona y finalmente a la de Valencia, “pero lo llevaron a la prisión de mujeres, porque se llamaba Teresa. Como era un tío, con buena planta y buen traje, lo sacaron de allí y le hicieron un primer examen físico (se le hicieron varios en su vida, alguno de ellos reprobable) por el que determinaron que era un hombre”. En consecuencia hubo de ser trasladado a la prisión de hombres, donde tuvo la suerte de conocer al funcionario Marino Vinuesa, que es quién le protegió hasta su muerte. Antes pasó por el duro penal de El Dueso, en Santoña, Santander, “donde siempre observó buena conducta”. Teresa/Florencio murió el pasado año en la provincia de Valencia. José Calvo pudo verla por última vez en 1986, cuando le hizo una larga entrevista para varios reportajes para el desaparecido rotativo Castellón Diario. Había sido excarcelado en 1977 y antes juzgado en 1960, “Otro error es que muchos han escrito que fue detenido en 1964, cuando ya hacía 4 años que había sido juzgado”. El libro de José Calvo podría ver la luz ya antes de acabar éste año, tras poner orden a la ingente cantidad de información que ha recopilado, “el estudio abarca todo el maquis en el Maestrazgo, e incluye actuaciones de cerca de trescientos maquis. Con todo, me aplico especialmente en lo que este fenómeno guerrillero supuso para los masoveros de estas comarcas de Castellón, Tarragona y Teruel, que fueron las auténticas víctimas”, concluía.

L'HERMAFRODITA GUERRILLER EN ALTRECASTELLÓ

L’hermafrodita guerriller


Recuperem de la pols de les hemeroteques i de l’oblit una entrevista al famós maqui del Maestrat conegut com “La Pastora”, realitzada pel periodista Miquel Alberola per a la revista El Temps (1988, del 29 de febrer al 5 de març).

Nota d’Altrecastelló.


“La Pastora”, el maqui del Maestrat

Teresa Pla Messeguer (Vallibona, 1917), pastora de professió, un dia es va adscriure al maquis i es va convertir en home. Des d’aquell moment, el nom de “La Pastora” s’ha vist involucrat en misteris i mitologia heroica.

Encara ara, tants anys després, el sol fet d’invocar-ne el nom sobresalta totes les serres del Maestrat. D’ací uns dies es celebrarà, possiblement, l’últim juí al personatge, al plagi de Villar Raso sobre l’obra de Marino Vinuesa, l’escriptor ex-funcionari de presons que s’ha fet càrrec de Florenci –actual nom de Teresa- Pla Messeguer. Com a nota curiosa, el litigi enfronta els advocats Josep Lluís Albinyana, per part de Pla i Vinuesa, i Manuel Broseta, per part de Villar Raso.

- Què recorda vostè dels seus primers anys?

- Uf!, als onze anys, o als deu, ja estava amb el ramat. Jo vaig nàixer agarrat a la cua d’un xotet, i no vaig anar ni a l’escola: només quinze dies, quan vaig prendre la comunió. La meua vida transcorria en el Mas de la Pallissa, a un parell d’hores de camí de Vallibona, una casota que va heretar el meu avi, on guardàvem la palla i els animals. Allà vam nàixer jo i els sis germans que tenia: jo era el menut, vaig venir tardà.

- I com va ser que va canviar el ramat pel maquis?

- Jo, com vivia en la serra, havia parlat algunes voltes amb ells. Una nit que nevava, tres maquis es van refugiar en una casa que només s’habitava en l’estiu, El Cabanil, però un d’ells va fugir, un que era de Morella, i per on anava passant anava escampant-ho, ho anava chivant. I la guàrdia civil va seguir la pista fins els que els va trobar i va cremar la casa, perquè ells es resistien. A l’endemà van detenir l’amo d’El Cabanil i jo em vaig posar nerviós perquè treballava per a ell, i vaig decidir fugir per por que em mataren.

- Va ser pel temor a les represàlies o per les humiliacions a què el va sotmetre la Guàrdia Civil?

- Sí, també ho va determinar. Això va ser el mateix matí del dia que van cremar El Cabanil, i va ser el “teniente Mangas”, sis guàrdies i dos sometents, un de Torremiró i l’altre d’Herbesset.

- I què li van fer exactament?

- Tenien curiositat per saber com una pastora era meitat home i meitat dona. Jo els havia venut tords, als sometents, i ells van contar la meua anomalia a la guàrdia civil. El “teniente Mangas” va fer cas omís de totes les regles i em van fer despullar, em van fer emponar fins que van assaciar la seua curiositat. I quan van acabar, em van dir: “bueno, a hacer bondad”. I vaig sentir molta ràbia, molta impotència.

- Què pensava vostè de la seua condició sexual? Li causava algun maldecap?

- Problemes...? Sobretot, per la barba. Diuen que mig home i mig dona, però jo no m’he sentit mai dona. Encara recorde la primera volta que vaig somiar un assumpte sexual amb una dona, als tretze anys, i, vaja el món, era una vella que tenia una néta, que era del meu temps, ha ha, no ho oblidaré mai, li deien la tia Rosa la Coca.

- Vostè s’ha sentit sempre home?

- Sempre, i m’ha agradat sempre els treballs d’home i figurar com a home. De fet, quan anava amb el ramat portava un sarró, com els homes, i no una cistella com les dones.

- Però a vostè el van inscriure en el registre civil com a dona...

- Jo he sentit contar a Vallibona que mon pare em va posar com a xic, com a baró, però després, un amic que havia fet la guerra a Cuba el va convèncer perquè m’apuntara com a dona, ja que a causa de la meua anomalia seria un compromís en el moment de fer el servei militar. Però de la família ningú no em va donar una explicació.

- I ve el moment en què va abandonar la indumentària femenina...

- Als trenta anys.

- Va ser en el moment d’incorporar-se al maquis.

- Sí. Jo havia volgut presentar-me a la guerra voluntari, amb els rojos, per veure si em podia fer amb la documentació d’home, perquè jo anava pel carrer i tots deien: mira, si pareix un home.

- Conte’m un poc el procés inicial de la guerrilla.

- Vaig entrar i em vaig vestir d’home, i allí era un home més.

- Diuen que vostè manava...

- Crec que el meu nom no figura en la documentació de cap partit com a participant ni tan sols. Jo vaig arribar i vaig fer tres mesos d’instrucció, com en el servei militar, i després ens van llegir uns estatuts, unes ordres, i si no estaves content, et preguntaven on volies anar, i si te n’anaves i volies estar en contacte amb la guerrilla per a ajudar, et posaven en contacte amb el partit, a França.

- Va estar vinculat a algun partit?

- No, a mi em van llegir els estatuts, encara que hi ha llibres que diuen que jo sí que vaig ser d’un partit. Vaig estar vint mesos amb els maquis, però vèiem la cosa molt dura i estàvem venuts. Aleshores, vam posar direcció a França, però jo no hi vaig arribar mai.

- Es va quedar a Andorra, no? I allí, de què vivia?

- Treballant en un mas, i a l’estiu guardava el ramat de dos masos.

- Una vida molt plàcida que contrasta amb la mala premsa que té vostè. A què ho atribueix?

- Molta de la propaganda, l’ha feta el periodista Enrique Rubio, d’El Caso, que va estar pel meu poble dient que jo era un criminal.

- I com arriben a agarrar-lo a Andorra?

- Hi havia un que deia que em devia diners, 87.000 pessetes...

- Són molts diners en aquella època...

- És que portava cinc anys treballant molt... Bé, un poc és el contraban de tabac i niló. Jo havia amortitzat alguns diners i, en confiança, els havia deixat en casa d’un amic, però ell se’n va anar i me’ls va furtar. Després, un altre contrabandista que li deien Cisco em devia 12.000 pessetes i, com m’havia quedat sense diners, li vaig dir que em pagara, i va anar i em va denunciar al tinent coronel de la Pobla de Segur. La primera volta no li va fer cas, però la segona sí: em van agarrar quan anava a eixir amb el ramat. I la policia andorrana em va entregar a la Guàrdia Civil en la frontera: em van emmanillar i no vaig poder moure les mans durant tres dies, quan vaig arribar a Lleida.

- Aquestes precaucions eren perquè vostè, diuen, havia mort vint-i-no-sé quants guàrdies civils, set alcaldes i un ermità...

- Totes aquestes morts es van produir quan jo encara no havia entrat en el maquis, i, sembla que eren obra d’un que li deien el Cinctorrà, que era de Cinctorres. Tot el que ell va fer m’ho van carregar a mi, i jo ni el vaig conèixer, perquè vaig entrar en guerrilla en 1949, el 7 de febrer, i ell ja se n’havia anat a Alemanya un any abans en companyia d’un que li deien el Conillet.

- I per què creu que li ho van carregar a vostè?

- Perquè havien de justificar uns expedients que tenien oberts i traure-ho en la premsa. I em vam fer dos juís: un a Tarragona i un a València.

- Per un mateix delicte?

- Sí, i a València em van dir que només em podien jutjar una volta, però els de Tarragona es veu que tenien gelosia. Total, em van tirar 40 anys allà i 30 ací. Ací, primer em van posar la pena de mort i després me la van commutar pels 30 anys.

- I de seguida, la presó.

- Sí, i com el meu nom era Teresa, em van portar a la presó de dones. Vaig arribar amb barba i em donar una minifaldilla i roba de dona, tan ajustada que no podia ni respirar. M’hi van tenir 8 dies, però aïllat de les dones: recorde que em donaven el menjar per una finestreta perquè no em veiera ningú. Em vaig tornar a vestir d’home i vaig anar a passar revista davant els forenses militars, i em van dir que fins es resolguera el cas havia de tornar a la presó de dones. I altra volta a vestir-me de dona, fins que ja vaig passar a la presó d’homes.

-I allí, senyor Vinuesa, és on vostè va conèixer La Pastora...

- Bé, jo ja el coneixia abans que ell arribara a la presó, per l’expedient, per les fotos. I quan el vaig tractar, vaig saber que era impossible que fóra responsable de totes les acusacions: no encaixava. Vaig estar estudiant-lo un munt de mesos: què feia, amb qui es relacionava, com dormia i de què parlava. I em vaig convèncer que no havia matat ningú. I com hi havia unes disposicions segons les quals si la conducta del pres és exemplar i no hi ha hagut cap motiu de sanció, als vint anys de presó se li commuta la pena i n’ix en llibertat, vaig decidir patrocinar-lo i fer tots els papers que s’havien de fer.

- I va eixir el 22 de setembre de 1977...

- Sí, i com li faltaven moltes coses per resoldre, em va venir a buscar a Santander, on havia passat els últims nou anys. I jo li vaig preparar tota la documentació i les visites als forenses perquè el declararen home en el registre.

Ho vam aconseguir i els vaig acompanyar a la comissaria a fer-li el DNI d’home, però no tenia seguretat social ni diners ni on anar. A pesar que havia treballat molts anys en els tallers de la presó, no li reconeixien cap dret, i per fi, després de moltes patades, ho he aconseguit i ara cobra.

- I no ha tornat a Vallibona, senyor Pla?

- Sí, i tan roí que em posen i tot, el poble es va bolcar només arribar. Van baixar de totes les masies, i hi va haver qui em va besar la mà i tot. Clar, no m’havien vist mai d’home.

- I vostè, senyor Vinuesa, ha arreplegat tot el que ell li ha contat i ha fet un llibre que publicarà, m’imagine, després del litigi amb Manuel Villar Raso...

- Jo, com que ell no tenia res i l’havien maltractat tant, volia fer una reivindicació del personatge i, alhora, arreplegar uns diners per a ell. Ell no podia ser aquell que tots contaven, sobretot després de descobrir jo les seues armes, amb les quals no podia ser el cap del 23 Sector, sinó un element més.

Després de les investigacions, que m’han costat vuit anys, un altre escriptor, Villar Raso, estava interessat en La Pastora i em va proposar l’edició del llibre. Ell va agarrar el meu llibre, se’l va llegir i va dir que ja tindria notícies. I un dia vaig rebre una carta de l’editorial de Madrid demanant-me que em presentara junt amb La Pastora per a presentar el llibre de Villar, el qual havia desflorat la meua obra d’una manera infame i donava una imatge La Pastora completament falsa i immoral.

- I, quan és la vista?

- El 27 o 28 de febrer. Després d’haver retornat el cas a l’Audiència, ara amb noves proves i amb el reconeixement de Villar Raso que l’ha copiat.

- Moltes gràcies per la conversa, senyors Pla i Vinuesa.

etnotextos

Col·lecció d’etnotextos del dialecte tortosí, febrer 2004

C E L

Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris

de les comarques centrals dels PPCC

Montsià ·  Baix Ebre  ·  Ribera d'Ebre  ·  Terra Alta   ·   Matarranya  ·  Ports  ·  Baix Maestrat  ·  Alt Maestrat

VALLIBONA

 

(tornar)

 

OFICIS DEL POBLE

 

-Mos podia contar si hi havien més oficis pel poble, quins oficis hi havien?

Estaen los de les abelles que encar ny’han per això i esquiladors de matxos, auvelles, persones..., eixos ho esquilaen tot!, d’hasta les agüeles... Ma sogra a casa mos esquilae a tots en les estisorotes. Ella en un moment en la peine, tot lo que pujae per dalt del peine... au! Cloc, cloc, cloc.

El meu xic este menut va ‘nar; encar treballae Vicent de Vito i diu: “Tio Vicent, quant m’heu farà pagar de tallâ-me el monyo?” Diu: “Pos, tres perretes, quinze cèntims.” Diu: “Quinze cèntims? Jo me’n vaig a casa, no me cal esperar i ma güela no em demane res.”

Entonces la gent heu sabie fer tot, per això tots teníem faena, ere la gent, la gent que mos aplicàem a tot.

Tu ve saps! L’espígol mateix a Vallibona, ny’ha una indústria, olé, olé, d’espígol! A baix Santa Àgueda, allí ny’ha una aigua que com naix allí de Santa Àgueda, que allò és aigua de neu, a l’estiu està que gele i allí heu tenien molt bé, tenien la màquina allí i allí passae la sequieta, que ny’ha molts hortets allí que encara es conserven, i al ser tan freda, pos posaen els tubets allí a la reguera i el medicament aquell el triaen a l’aigua, el medicament de l’espígol, que allò ‘nae molt caríssim, eh! Els xiquets, tots a segar! Te donaen un tant per cent encabat. Tu ve saps allò lo que va donar! Ara después, m’apaix que ja no queda ni espígol. Tot ha canviat. Eixe temps ‘vie da tornar.

 

 

Informant: Saturnino Meseguer Mas. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’estiu de 1999 per als Premis de Literatura Jove 1999 de Vallibona.

 

 

 

LES PLEGADORES D’OLIVES

 

(amunt)

 

Baixàvem del poble i pujàem a arreplegâ-mos a la Sénia en un carro i anàem d’hasta Tortosa. A Tortosa mos agafaven i anàem a la montanya. I allí, pos, portàem lo minjar i ho portàem tot i a plegar aulives. Mos alçàem de nit i quan se fee de dia ja ‘víem amorzat les farinetes i a plegar aulives. I quan se fee prop de la una, anave una i fee el dinar, cada dia anae una a fer el dinar. I allà a la una, ja plegàem i estàem de la una a les dos. I entonces mos tornàem a posar hasta de nit fosc. I mos quedàem a una caseta i, mira, de nit, a bureo, a cantar i a escriure, mira, coses de joventut i avant. I a parlar dels nóvios i dels xics, i... Tot dones, anàem dones, que et pensaes que havíem de fer? Pos, una cosa correnta i avant, de consevol manera.

Pero lo primer any que vam anar a plegar aulives, estàem a Tortosa i ny’havie un matrimoni vell i mos guisave i mos fee el minjar i tot... i molt bé.

Guanyàem sis o set pessetes cada dia. Después ja guanyàem més, pero al primer any m’apaix que set pessetes o una cosa aixines. Traballaes tres o quatre mesos, poca cosa, pero, mira,tamé contaves. I tot lo minjar mô’l portàem de casa i el pa mos se fee sec i mos se florie per guardâ’l per estalviar. Ni una sardina compàem. Ham guanyat cent pessetes, pos cent pessetes pa tu, a casa no te donaen res. Te donaen lo minjar, te donaen pataques, te donaen una mica de tocino i una mica de d’això, per guardar.

Mô n’anaèm a Tots Sants i pujàem pa Nadal. Passat Nadal mô n’entornàem i pujàem allà al març o abril. De primer passaes poc perqué pujaes a Nadal, pero después d’ hasta que acabaes, no tornaes. Tres mesos fora.

 

 

Informant: Elodia Pla Beltran. Informació recollida per Tere Izquierdo Salom l’estiu de 1999 per als Premis de Literatura Jove 1999 de Vallibona i per a la xarrada Les plegadores d’olives de Vallibona.

JOSEP MESEGUER I COSTA

Mons. Josep Meseguer i Costa

1889 - 1905

Nasqué a Vallibona, el 9-XI-1843, diòcesi de Tortosa i província de Castelló de la Plana. Estudià a Tortosa, Lleida, Tarragona, València. A València es va doctorar en teologia i en dret canònic.

Prevere des de 1867 i bisbe des del 1889. A Lleida, el bisbe Puigllat el va ordenar subdiaca l’any 1864. On hi va viure un temps amb la seva mare, germana del bisbe Costa i Borràs

Era a Valladolid quan el van nomenar bisbe de Lleida. Allí hi va rebre la consagració episcopal, pels bisbes d’Oviedo, Zamora i Ciudad-Rodrigo, el 19-III-1890, diada de sant Josep.

Va fer la seva entrada a Lleida com a bisbe el 19-IV-1890. La seva activitat en aquest bisbat fou abundant i fructífera, per exemple, el 3-XII-1890 va establir la Germandat de Sufragis, entre els venerables individus del Clergat diocesà. També es destacable la seva intervenció en les obres del canal d’Aragó i Catalunya. Es diu que, sense la seva presència, moral o material, a Madrid, l’esmentat canal no s’hauria fet.

A l’acomiadar els soldats que anaven a la guerra de Cuba, a la catedral, els va dir algunes coses, no plaentes a tothom: -“... si no fossin els interessos econòmics..?”. 

Va recuperar les esglésies, avui parròquies, de sant Pere i de sant Martí. 

El bisbe Meseguer fou qui va iniciar la formació del museu diocesà recollint objectes de les parròquies i ermites que es trobaven mig abandonades. Però la seva obra magna al bisbat de Lleida va ser l’edificació del Seminari.

De com podien anar certes coses en testimoniava ell en la seva correspondència:

“Si hubiera sabido, antes de acceptar el Obispado, como hice por obediencia, que me había de ver en estos gravísimos aprietos, con gusto hubiera declinado el honor que inmerecidamente me ha hecho”.

—carta al ministre de Gràcia i Justícia: 10-I-1891.

El 27-III-1905 va ser traslladat a Granada. Era l’arquebisbe d’aquesta ciutat quan va morir, el dia 9 de desembre de l’any 1920, a les 9 del matí, d’un atac d’urèmia. Al Seminari de Lleida, a l’instant de saber la seva defunció, se li van celebrar solemnes funerals cantats.

El bisbe de Lleida, Josep Miralles i Sbert, no hi va poder-hi assistir. El va representar el bisbe de Pamplona Josep López Mendoza i Garcia (1848-1923), un bon amic del difunt bisbe Meseguer.

El bisbe Miralles apel·lava a la noblesa de tots els que formaven part de la Germandat del Clergat diocesà a oferir sufragis en pro de l’ànima del bisbe difunt. Igualment convidava a fer-ho als que no pertanyien a la Germandat, als religiosos i seglars per a que

—“...complissin amb els seus respectius deures de justícia, correspondència i pietat envers aquell excels baró, poderós en obres i en paraules, que va morir beneint a tothom...

Mn. Ramiro Viola González